El cap de setmana del 8 de març de 2020 érem al Pirineu. Tothom parlava ja del covid, però l’ubicàvem a la Xina i, a Catalunya, havia sortit algun cas puntual. Tan aïllat, que encara ens semblava lluny.
En parlàvem, però no imaginàvem el que passaria tan sols uns dies després. El 14 de març, el govern central decretaria l’estat d’alarma i començaria una realitat surrealista que ara volem oblidar però que ha marcat les nostres vides. No podíem sortir, no podíem relacionar-nos, vam integrar les mascaretes a les nostres vides, ens comunicàvem per pantalla i ens vam posar a comprar compulsivament aparells per a fer esport a casa. Ho confesso. Nosaltres vam comprar una bicicleta estàtica. I allà s’està, esperant un nou comprador.
També era curiós que, en algun moment de tot aquell desgavell, no poguessis compartir cotxe amb ningú. Ni que fos del teu nucli familiar. Una vegada també em va parar la Guàrdia Urbana per fer-me asseure al seient del darrera. «No té cap sentit», els vaig dir. I vaig fer cas, clar. Perquè aquelles setmanes van ser això, un sense sentit. Què fem amb les terrasses dels bars? Es pot sortir a passejar el gos? I la salut mental dels més petits? No poden sortir a jugar? I què passa amb la gent gran? Necessiten relacionar-se. Però la gran amenaça era la mort. Era la incertesa. Era la por. Era el buit. El desconeixement. Tot allò es deia covid.
