L’escriptora Lena Paüls (Reus, 1952) ha publicat poesia, prosa poètica, narrativa i assaig literari. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Al llarg de la seva trajectòria, ha obtingut una quinzena de premis literaris. També ha estat professora de llengua i cultura catalanes de cursos de reciclatge i de l’administració pública, i ha fet d’assessora lingüística i correctora d’estil de diverses empreses publicitàries. Assegura que «escric pel plaer d’experimentar que les paraules hi són. Me n’apropio».
Per què va decidir estudiar Filologia Catalana?
El primer contacte amb els estudis de Filologia Catalana va ser als 22 anys, quan vaig començar a fer classes encara semiclandestines de català. No puc dir que fos autodidacta, però gairebé. Més tard, vaig fer la carrera, un primer curs a la Universitat Rovira i Virgili i més tard a la Universitat de Barcelona coincidint que hi vivia a prop, tocant a la plaça de la Universitat.
D’on li ve la passió per l’escriptura?
En els dietaris que escrivia d’adolescent hi aprenia a pensar a través de l’univers de la llengua familiar. Podríem dir que els interessos dels apunts que publico cada dia a internet no són gaire diferents dels d’aleshores. I, després, hi ha les lectures, és clar, que m’han proporcionat la forma. La passió per l’escriptura no arriba sola si no tens models. Escric pel plaer d’experimentar que les paraules hi són. Me n’apropio. Em desperten l’esperit del bandoler.
Quan va començar a escriure?
Va ser a causa d’un repte. Cap a l’any 2000, l’Andreu Sotorra, el meu home, ja havia publicat més de trenta llibres. El pressionava que escrivís una novel·la sobre els fets d’un grup sectari destructiu que ens havia explicat casualment un exalumne seu. No em feia cas, fins que un dia em va dir: «Si ho veus tan clar, per què no l’escrius tu?». L’hi vaig agafar la paraula, vaig escriure Dret d’admissió, la novel·la va guanyar el premi Goleta i Bergantí el 2002. I ja no he parat.
De què tractava?
El primer llibre que vaig escriure va ser la novel·la sobre sectes destructives Dret d’admissió que comentava abans. No m’hi vaig posar per poc. Per qüestions editorials, però, el primer llibre que vaig publicar va ser el conte L’Aixecacases, premi Ciutat d’Eivissa, sobre una inventora que dissenya una pala per transportar l’edifici de casa seva allà on eren els seus amics.
L’obra ‘La draga sense escates’ en quins aspectes ha marcat la seva trajectòria literària?
És un àlbum il·lustrat molt agraït. Primer el meu conte va rebre el premi Mercè Llimona. Després el van il·lustrar una trentena d’artistes i va ser escollit el treball de l’Àgata Gil. Un cop publicat, va rebre el Premi The White Ravens de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. A banda de posar-nos-ho al currículum, no sé si ens ha marcat gaire ni a la il·lustradora ni a mi, però segurament ha estat un estímul per continuar fent àlbums il·lustrats.
Què li agrada del món literari?
Del món literari m’agrada que amb un llibre sota el braç o en suport digital, pots veure la cara dels lectors potencials a qui dones motius perquè s’interessin per la història que has imaginat. M’agrada fer fòrums a escoles i a instituts que han llegit un llibre meu; m’agrada explicar contes i implicar l’auditori a la participació activa; m’agrada presentar els textos acompanyats d’il·lustracions, interpretats per rapsodes... en definitiva presentar els llibres en format perfomance.
Amb quin gènere se sent més còmoda?
He publicat assaig literari, novel·la, conte, prosa poètica i poesia. I apunts diaris a internet que són d’un gènere mixt d’article periodístic, crítica i dietari. Tinc inèdites dues obres de teatre i un llibre de monòlegs curts. He publicat dues novel·les i no tinc previst escriure’n cap altra perquè per a mi és una empresa titànica mantenir el ritme. Potser em sento més còmoda en la contundència del conte curt i en la prosa poètica, que permet manipular la llengua per obtenir artefactes verbals que generen emoció.
Quina qualitat destacaria com escriptora?
Per a mi la literatura és una manera de reflectir el món. No sé si és una qualitat, però destacaria la combinació de malícia i lirisme. És a dir, subscric allò de «La font d’argent té fang, punxes la rosa», que diu el sonet de Shakespeare. I sobretot, treballo molt els textos amb l’objectiu d’aconseguir la naturalitat a través de l’artifici lingüístic. Que ho aconsegueixi o no ja és un altre tema.
Quins són els seus referents i per què?
Ho aprofito tot, de tot en faig substància. De petita llegia les revistes infantils de l’època. També reconec la importància de la literatura oral de la veu de la meva àvia paterna. I, naturalment, la forma que m’han proporcionat les lectures. Sobretot narrativa i poesia. El cinema, les sèries, el teatre, les estrenes barcelonines del qual segueixo des de fa una trentena anys, per una circumstància familiar. També em disparen la imaginació les històries personals que sento al tren o que m’explica algú. Sóc una escriptora-esponja.
Què ha suposat per vostè el col·lectiu Reusenques de Lletres?
Les impulsores i ànimes del col·lectiu, Fina Masdéu i Victòria Rodrigo, van idear un projecte literari rigorós que consistia a fer visible les creacions de dones reusenques que escrivíem. Ho han acomplert amb escreix. A l’hora d’arrodonir els textos ens donem suport mutu, sense compassió. Hem establert connexions entre diferents generacions d’escriptores a través d’activitats literàries entorn de cadascun dels sis llibres publicats fins ara. Formar-ne part és un aprenentatge enriquidor.
Al llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos reconeixements. Per a què li han servit?
Vaig trigar més de trenta anys a creure’m que tenia alguna cosa a dir, i que sabia com dir-la. Agraeixo els premis perquè, si més no, a tres o quatre persones dels jurats els ha agradat el que escrivia.
També s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua catalana.
En una època que ‘tot estava per fer’, coincidint amb la mort del dictador, vaig ser professora de català, durant dotze anys. Els alumnes eren adults que els havien estafat el coneixement de la seva llengua, classes de reciclatge per a mestres i funcionaris de l’administració pública. Crec que, si hi vaig aportar alguna cosa, va ser la didàctica de l’aprenentatge de la llengua i desmitificar que el català fos difícil d’aprendre. A Barcelona he impartit classes de comunicació eficient i aplicacions didàctiques de la publicitat en els Cursos de Formació Permanent de professorat de secundària.
Algunes de les seves publicacions recents són en suport digital. Per què?
Per comoditat. Sóc de la generació del paper, però aprofito els recursos de difusió que tinc a l’abast. Ara mateix tinc pendent de publicar el poemari L’alè que fa olor de menta, amb què vaig guanyar l’any passat el premi del Vallès Oriental. Si no fos pel confinament que vam patir i les poques ganes que tenim tots plegats de fer performances amb auditori reduït, ja estaria publicat en suport digital.
Dirigeix la revista digital ‘Cornabou’. Quin és l’estat de salut de la literatura infantil i juvenil?
És immillorable si tenim en compte el volum de llibres de tots els gèneres que es publiquen cada any i la munió de premis que es convoquen. Ara bé, no totes les famílies s’acosten assíduament a les llibreries a comprar un llibre per als infants, per tant, deuen confiar en les lectures escolars. D’altra banda, els adolescents han dimitit totalment de la lectura, tret de l’obligatòria a l’institut, que només en alguns casos fa nous lectors.
Amb el confinament, s’ha recuperat l’interès per la lectura?
Infants i adolescents han recuperat i han pogut aprofundir, de forma distesa, l’interès pels continguts del mòbil i la tauleta. Podria ser que, excepcionalment, hi tinguin un e-book. De tota manera, literatura ho és tot: és als guions de pel·lícules, als anuncis i als videoclips musicals, encara que no en siguem conscients.
