Des de fa unes setmanes vivim trasbalsats per les noticies diàries que ens arriben des dels Estats Units. Des que va arribar a la Casa Blanca, Donald Trump ens aclapara a diari amb mesures i més mesures, cada cop més extravagants, que pràcticament no ens dona ni temps a pair-les. Algunes es mantenen, altres es matisen, altres es reinterpreten o simplement es congela la seva aplicació. Sigui com sigui, el nou president nord-americà ha aconseguit marcar el pas a la resta del món i obliga els mandataris internacionals a reaccionar. Però també m’atreviria a dir que ha despertat la consciència de molts ciutadans que estan reaccionant indignats davant dels despropòsits que arriben des de l’altra banda de l’Atlàntic.
Sense entrar en el detall de les mesures que va anunciant diàriament el líder de la primera potència mundial, el Diari se’n fa un ampli ressò: la persecució d’immigrants, la revenja contra els qui han investigat les seves malifetes, l’assetjament extorsionador als països veïns, les ànsies invasores al Panamà o a Dinamarca, o l’eixelebrada pretensió de quedar-se amb Gaza per construir-hi un ressort, fa que les opinions públiques, també la d’aquí, no restin impassibles i comencin a exigir als seus dirigents contundència en la resposta.
Cada cop més, els ciutadans reclamen que aquesta contestació ha de ser a escala europea, que una resposta aïllada d’un sol país, per molt potent o influent que sigui, no servirà per frenar la duresa amb què Donald Trump vol afrontar el que ell considera els problemes del món. I de moment la Unió Europea ha adoptat un perfil baix davant les seves amenaces, amb l’argument que no reaccionaran immediatament a cada comentari o tuit de Trump.
Sembla com si Brussel·les tingui por de respondre o fins i tot que accepti implícitament el marc de discussió de l’inquilí de la Casa Blanca, esperant a veure què farà amb els anunciats aranzels als productes europeus. Tots van amb peus de plom, també Espanya, que sí que ha estat dels més durs en la qüestió de Gaza d’acord amb el reconeixement de l’estat palestí. En canvi, la posició espanyola sobre els aranzels es manté en la línia de cautela comunitària per evitar una guerra comercial, en la qual, segons Pedro Sánchez, tothom hi perdria.
On sí que el president espanyol ha posat més la banya després del retir informal de mandataris comunitaris d’aquesta setmana a Brussel·les, ha estat en la lluita contra el que anomena com la «tecnocasta» i que personifica en Elon Musk, la mà dreta de Trump. Sánchez ja va començar aquesta croada al Foro de Davos i la seva intenció és aconseguir que la UE desplegui una agenda pròpia i segueixi el seu propi full de ruta perquè creu que la desinformació i els seus algoritmes amenaçarien la democràcia i la sobirania europea.
En l’àmbit intern la Moncloa ha enviat aquesta setmana missatges clars per actuar contra aquesta «tecnocasta» amb sancions i fins i tot advertències de bloquejar-los determinats serveis. El pla de Sánchez implica dotar de noves funcions la Comissió del Mercat dels Mercats i la Competència (CNMC) per regular i sancionar els gegants tecnològics, alhora que treballa per impulsar reformes que acabin amb l’anonimat a les xarxes, actuar contra la desinformació i obrir la caixa negra dels algoritmes. I a més Sánchez insisteix a demanar a la UE que vagi més enllà tant pel que fa a la regulació com a l’hora de presentar alternatives als gegants tecnològics, i defensa que Europa impulsi les seves pròpies xarxes socials, navegadors i serveis de missatgeria.
El PP ha evitat pronunciar-se sobre les apostes de Trump, especialment aquests dies que Vox és l’amfitrió a Madrid dels principals líders europeus de l’extrema dreta, tots amics del president nord-americà, que no serà físicament a la capital espanyola però que el seu esperit segur que serà molt present al míting que faran avui, que Sánchez anomena la ‘internacional ultradretana’. Difícil equilibri de Núñez Feijóo a qui els socialistes acusen de ser el «pagafantas» de Vox.
El mandat del nou president dels Estats Units tot just acaba de començar i ja fa trontollar l’arquitectura política mundial i ens fa ballar el cap a tots els ciutadans. Per això crec que és el moment d’Europa. Ara toca Europa.
Periodista cambrilenc, treballa a la delegació de TV3 a Madrid. Va ser també corresponsal a París. Forma part del panorama habitual del Congrés al costat dels lleons. Arrelat a Madrid, casa seva és Cambrils, on presideix l’Associació Cultural Revista Cambrils.
