Vivim en un món tan canviant que el que escrivim avui pot ser tot el contrari al cap de pocs dies, i gairebé sempre a pitjor. A la meva última mirada madrilenya alertava sobre que calia una resposta europea a les propostes de Donald Trump i, malauradament, s’ha constatat que l’aposta per Europa (Ara toca Europa) és més necessària que mai davant el canvi de guió a l’agenda global que suposa la irrupció del president nord-americà, el qual ha sacsejat el tauler geopolític mundial amb moltes derivades en funció dels interessos estratègics de cada país.
Per això la resposta europea s’està modulant a mesura que els països analitzen i avaluen internament les conseqüències de la transformació radical que suposen els moviments de Trump. Va passar a la reunió exprés de París que va convocar Emmanuel Macron precedida de posicions radicals d’alguns països europeus, algun d’ells com Alemanya, immers en unes eleccions transcendentals demà. Tot i la importància de la cita a l’Elisi, també es va constatar que cal evitar les respostes en calent, i que no és el mateix el que es diu en un míting electoral o la posició d’un cap de govern en una taula amb representants de les principals potències de la Unió Europea.
És el cas de Pedro Sánchez, que amb la probable derrota dels socialdemòcrates a Alemanya, es convertirà en el principal referent de l’esquerra socialista dintre de la UE, i també a escala global perquè presideix la Internacional Socialista, una posició destacada que li pot comportar beneficis en l’àmbit intern, perquè el panorama exterior està molt relacionat amb el que passa a Espanya. Sánchez vol presentar el PSOE com la garantia de l’europeisme i el defensor dels principis de la Unió costi el que costi. Per això dilluns se’n va a Kíiv a fer costat a Zelenski. El president espanyol està convençut que el canvi de paradigma sobrevingut amb les polítiques de Trump el poden beneficiar. Sobretot perquè el PP ha quedat descol·locat, perquè qui de moment té el monopoli de relació amb Trump és Vox i el seu líder, Santiago Abascal, el qual torna a ser als Estats Units i presumeix a X d’una magnífica relació amb l’amo d’aquesta xarxa social i principal col·laborador de Trump, Elon Musk, i a més va ser un dels oradors a la cimera ultra de Washington que reuneix aquests els líders d’extrema dreta europeus i d’altres països com el president de l’Argentina, Javier Milei, amb la seva serra mecànica. A falta d’una benedicció oficial de Trump, Abascal li porta avantatge a Alberto Núñez Feijóo.
Els portaveus autoritzats del PP explicaven als passadissos del Congrés que la política exterior és important, però que on es guanyen vots i eleccions és en la política domèstica. I justificaven la seva estratègia política en sectors molt concrets com la pagesia i un nou pla fiscal per al sector primari. Atacaven així, al mateix temps, a Vox i a Pedro Sánchez, a qui acusen que no els explica res del que està fent. Una línia d’actuació que Núñez Feijóo ha corregit en poques hores després de constatar la volada de la gira americana d’Abascal i que ell quedava en terra de ningú, perquè els populars europeus, amb Ursula von der Leyen al capdavant, estan en una altra posició. Per això nova reculada del líder popular espanyol exigint que Sánchez doni explicacions dels riscos a què s’enfronta Espanya, però alineant-se amb els europeistes en el debat que afronta la UE sobre la negociació de pau amb Ucraïna. El líder de l’oposició també fa costat a l’augment de la despesa militar d’Espanya a més del 3%, com han defensat conjuntament els conservadors europeus aquesta setmana, però admet que vol veure com hi respon el govern espanyol i els seus socis parlamentaris que rebutgen aquest increment de la despesa en defensa.
En un to foteta diuen que volen veure una nova roda de premsa a la Moncloa amb la portaveu Pilar Alegría al mig, i a un costat Margarita Robles, la ministra de Defensa, i a l’altre la vicepresidenta Yolanda Díaz, barallant-se en públic totes tres sobre aquesta qüestió, com va passar fa quinze dies amb el salari mínim. És a dir, que el PP ho vol utilitzar també per assenyalar un altre factor de debilitat parlamentària del govern de coalició.
