Com a tot el món aquí les coses continuen pivotant al voltant del gir de guió que ha suposat la irrupció de Donald Trump als Estats Units. Les últimes mirades madrilenyes han estat sobre les conseqüències de les polítiques del mandatari nord-americà, i temo molt que ho hauré de continuar fent sovint. Fins i tot per les repercussions més pròximes, a les nostres comarques, com els aranzels que l’inquilí de la casa Blanca vol imposar als vins europeus i que tindrà conseqüències pels cellers del nostre territori. Avui, però, he d’aturar-me en l’espiral que s’ha produït per la política militar de Trump i la seva repercussió a Europa, una qüestió que copa el debat polític a tot el continent. Tant la Unió Europea com l’OTAN estan elaborant plans per aconseguir una autonomia estratègica, que vol dir la capacitat per defensar-se per si mateixa sense dependre del paraigua de Washington. Les xifres no estan tancades, però la Comissió Europea pretén que el seu pla de rearmament se situï al voltant dels 800.000 milions d’euros, i això implicaria que el pressupost espanyol de defensa hauria de créixer entre 5.000 i 6.000 milions anuals. Aquestes xifres, però, no sembla que Pedro Sánchez els hi deixés molt clares, o gens, als líders dels grups parlamentaris espanyols que aquesta setmana han passat pel Palau de la Moncloa per tal que el cap del govern els informés sobre la situació a Ucraïna i el que suposa el pla europeu de rearmament.
De fet, pel cap de l’oposició va ser un cafè ràpid, un cafetó que va agrair diu, però que ho haguessin pogut resoldre en una xerrada al passadís del Congrés, ja que diu que Sánchez no li va explicar res substancial, ni com ho pensa fer, llevat que no té la intenció de passar-ho pel Congrés. No van coincidir ni en la valoració de la cita, que el líder socialista va qualificar de cordial, mentre que Núñez Feijóo va sortir de la seu de la presidència traient foc pels queixals i abocant tota l’artilleria pesant contra Sánchez. Una actitud força incomprensible en un dirigent polític que aspira a governar Espanya i en una matèria, la seguretat i la defensa, de les que s’anomenen polítiques d’estat, en un moment transcendental sobre aquestes qüestions. Allí mateix a la Moncloa el que serà el nou president del PNB, Aitor Esteban, va advertir sobre aquesta utilització en assenyalar que “no farem política interna en un tema tan greu”. L’estratègia dels populars és partidista, destinada a treure’n un profit immediat sobretot per deixar en evidència la fragilitat parlamentària de Pedro Sánchez també en aquesta qüestió i els problemes que tindrà perquè el Congrés li aprovi augmentar la depesa militar. De moment dels aliats parlamentaris habituals, només els nacionalistes bascos donen suport explícit a l’executiu, si bé Junts es decanta per fer-li costat sempre que s’aposti perquè les noves inversions europees en defensa arribin també a Catalunya. La resta s’hi oposen amb més o menys contundència, també els socis de govern, Sumar.
Així les coses Sánchez va donant llargues i no s’explicarà al Congrés fins al dia 26 i vol esperar a la Cimera de l’OTAN de finals de juny per fixar l’augment de la despesa militar i busca escudar-se en l’Aliança Atlàntica per esquivar l’aval parlamentari, ja que la Moncloa creu que els compromisos que s’adquireixen en el seu si no cal que passin per les Corts. I mentrestant el PP suggereix que, si no ho sotmet a votació parlamentària, ho portarà als tribunals i aquesta setmana sotmetrà al ple una moció buscant que tothom es retrati.
Així les coses el debat espanyol contrasta amb el que s’està produint a Europa. L’actitud dels populars espanyols xoca amb l’actuació a Brussel·les on els conservadors i els socialdemòcrates van del bracet en aquesta qüestió i mantenen una posició comuna per donar una resposta unitària als desafiaments de Trump. I per contrast, el que hem vist les últimes hores a Alemanya, on en una situació política d’interinatge i de canvi de govern, els partits han pactat la flexibilització del deute per invertir en defensa. La CDU del que serà el nou canceller alemany Friedrich Merz, i l’SPD de l’actual mandatari Olaf Scholz, han aconseguit sumar als Verds per aprovar noves inversions en defensa i per desbloquejar un nou ajut militar a Ucraïna de 3.000 milions. I no s’esperaran a la constitució del nou govern, ho faran ja la setmana vinent. Quin contrast. Al Bundestag sí que ho voten, al Congrés d’aquí no.
