Mai ha estat fàcil la defensa del feminisme, però les pioneres ho van tenir molt més difícil que nosaltres, això és evident.
Ara que estem molt millor que fa desenes d’anys, però encara no estem bé. I que hem guanyat algunes petites batalles en forma de lleis, que no sempre es compleixen com ara la Llei d’Igualtat, ara ens trobem que el discurs de la dreta i l’extrema dreta està guanyant adeptes entre els més joves. Perquè es creuen les seves mentides i perquè veuen perillar el seu estatus potser per primera vegada a la història.
La recent enquesta del CEO sobre valors posa en evidència que bona part dels joves catalans consideren que el moviment feminista ha anat massa lluny. Més els nois que les noies, però les noies també. En la franja entre els 16 i els 24 anys el 54% dels nois–la franja més alta– ho afirmen i també el 23% de les noies.
A la pregunta de si persisteix la desigualtat entre homes i dones a la societat, totes les franges admeten que n’hi ha excepte la dels 16 als 24 on els nois creuen que hi ha un percentatge de discriminació cap a ells.
Això vol dir que s’han cregut el discurs que per exemple diu que alerta si lligues a la discoteca i te’n vas al llit amb una noia perquè després et pot denunciar per violació. No és cert, el percentatge de denúncies falses, segons l’informe de la fiscalia general de l’estat és d’un 0,0084%.
Denúncies falses n’hi ha de tota mena i sempre n’hi ha hagut. Per venjança, per aconseguir indemnitzacions, etc. Però poques resisteixen un judici. En el cas de les denúncies per violacions i maltractaments contra les dones existeix un protocol necessari, o no hi ha massa dones maltractades que acaben essent assassinades? Aquest fet requereix una protecció sense cap mena de dubte.
El que ens hem de preguntar és perquè els joves es creuen el discurs que el feminisme ha anat massa lluny que els arriba des d’àmbits conservadors i d’extrema dreta. És força evident que aquesta tendència no és exclusiva de Catalunya sinó que es dona a tota Europa fins i tot a tot el món. Podríem dir allò que la història és cíclica o que en moments de crisi econòmica la societat gira cap a posicions més conservadores.
Això ha passat. Però ara a Europa veníem d’uns anys, dècades inclús, de predomini d’idees molt més progressistes. D’una socialdemocràcia tolerant i preponderant als països nòrdics durant dècades que han virat a l’extrema dreta en els darrers anys. O sigui que a banda de les conseqüències d’una situació econòmica en conflicte l’esquerra Europa està essent força incapaç de fer front al discurs conservador. De proves no ens en falten per exemple a Finlàndia, Itàlia, Alemanya, França.
El feminisme i la Immigració són els temes centrals del discurs. El discurs de la por al desconegut, un discurs que consisteix, a grans trets, que els immigrants faran desaparèixer la nostra identitat i el feminisme que acabarà amb el patriarcat i ens convertirà en un matriarcat. Els joves sempre són la vàlvula més feble.
Sabem que no és això, però on està el discurs de l’esquerra? Només responen amb el de sempre, i no troben, o no busquen, la resposta.
I tenim un exemple amb la sentència que s’ha conegut per agressió sexual contra Dani Alves. Ara tothom critica les pena de presó que li han posat.
Una pena de presó de 4 anys i mig de presó per violació per Dani Alves no és una pena molt alta, en això hi podríem estar d’acord. Però la sentència també considera demostrat que hi va haver «agressió sexual» i aquest aspecte el deixa com a autor d’un fet absolutament menyspreable.
Ara tothom sap que Alves va violar amb violència una noia al lavabo d’una discoteca de Barcelona una nit de Cap d’Any i, si no hi ha un canvi substancial en apel·lació, això és el que vol la majoria quan presenta una denúncia, que un tribunal de justícia els doni la raó i la persona que comet el delicte quedi clarament assenyalada com a culpable.
Sempre hi haurà una pena de presó per aquests tipus de delictes i que la pena sigui de dos anys més o menys no és el substancial. Més o menys anys de presó no converteixen a l’autor en menys violador.
Periodista tarragonina que ha exercit la major part de la seva activitat professional a RTVE. Ha estat redactora, directora de RNE a Catalunya i corresponsal parlamentària al Congrés i al Parlament.
