L’Anna Freixa és de Berga. Però estima Tarragona des de la seva infància. Ja hi venia de petita. Sempre hi ha volgut tenir unes pedres per a viure-hi. Fa poc, camí d’aquest somni va comprar una envellida finca a Puig d’en Sitges 7, a Tarragona. Tot encaixa: somnis, històries de família, ganes de tenir unes velles pedres en aquesta bella i abandonada ciutat.
Ara fa uns mesos va endegar la idea de rehabilitar-la. I la complexa màquina de les llicències i permisos d’obres, si ja no prou complexa de per si, havia de compatibilitzar també a qüestions de patrimoni ja que la finca està en el bell mig del recinte antic, tocant a la muralla romana. Inicialment, el projecte redactat per una arquitecta, no preveia afectar a cap resta arqueològica. Però per casualitats de la vida, a mi i a en Carles Penalba, ens van encomanar la direcció de les obres.
Mig de casualitat, mig per atzar o per la lògica de l’obra, en enderrocar un cel ras, apareix un sostre de fusta deteriorat i, sobre d’ell, ocult durant molts anys una magnífica volta de maó en l’espai entre muralles. I traient una mica el nas, s’albiraven els carreus de la muralla romana.
Com dos nens petits, carregats d’il·lusió, vàrem explicar a l’Anna la troballa. I es va començar a encomanar un sentiment de seguir mirant, seguir destapant. Això son moltes hores d’arqueòleg a peu d’obra, i de paletes treballant colze amb colze a les seves ordres. Son moltes despeses imprevistes. Però la il·lusió tirava més que la raó. En aquells dies, la visió i visita d’un habitatge a Plaça Rovellat 7 (de Marcel Rosich i Aurora Pascual), amb una magnífica intervenció que ha deixat vista la muralla, va acabar d’engrescar a l’Anna Freixa.
Implicació conjunta
Des del Departament de Cultura de la Generalitat, la Maria Adeseries i Ferran Gris també n’estaven contaminats d’il·lusió. La seva implicació col·laboradora ha estat fonamental. I des de l’Ajuntament de Tarragona, la Pilar Bravo, Joan Menchon, Arcadi Abelló, Cristòfor Salom i Àngels Fernández també. Una mena d’efecte en cadena ha contaminat d’il·lusió als arqueòlegs de Tarragona. I al Carles Penalba, i a mi, i a l’Ana Freixa, i al rehabilitador, Gustau Comes (CGD). I no ens oblidem de la Gemma de Solà i la Laura Vicens, del l’equip Arqueòlegs.cat, treballant a un ritme frenètic dins l’edifici coordinant la descoberta i documentant les troballes.
Tot ha anat quadrant. I en poques setmanes, ja teníem visibles tots els grans carreus de la muralla, els tirants de pedra que lligaven la fulla interior i exterior de la mateixa i el reblert de toves “tovots” d’argila i palla en l’interior de la mateixa. Un tot visible que ha de romandre museïtzat i visible.
Des de la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural i l’Ajuntament, amb un esperit de col·laboració i una agilitat que cal agrair, es van aprovar canvis importants de parts del projecte per poder deixar finalment visibles les restes quan acabin les obres. Mesos d’arqueòlegs treballant i de paletes destapant. Despeses que Anna Freixa sufraga i sofreix, sense haver perdut la il·lusió que les noves generacions puguin gaudir d’aquests espais magnífics. Una petita nova finestra a la Tàrraco Romana que servirà per a completar altres estudis arqueològics, alhora que fer visibles les restes.
Fer-ho visible
Però la il·lusió no acaba aquí. El Carles Penalba i jo vàrem apostar per fer un pas mes. Vàrem decidir l’aventura de reduir una mica el sostre edificable que tenia llicència per tal que quedés lliure i visible la muralla des de la cara interior. La propietària, Anna Freixa va acceptar enlluernada també aquesta proposta de reordenar espais i reduir el sostre de l’entresol per assolir un doble espai escenogràfic a l’entrada de la finca. Ha estat assolida una magnifica oportunitat de tenir un doble espai amb una escala de planta baixa a l’entresol adossada a la paret oposada a la muralla i sense edificar els petits espais sobrants. Aquest espai tindrà un terra de vidre que permetrà veure l’aparell ciclopi de la base de la muralla i les construccions posteriors adossades que s’hi ha trobat. I també permetrà entendre aquest espai militar que s’havia de respectar entre la muralla i els edificis ”intervallum” que s’hi van adossar en els segles posteriors.
Hom pot parlar de sort. O d’oportunitat. O d’idees. O de valentia. Però del que no ens podem desprendre és de la idea que un treball tranversal i voluntariós entre privats i administració pot donar bons fruits. No en va hem de dir que tant el Departament de Cultura com l’Ajuntament de Tarragona, a través dels tècnics esmentats han posat fàcil i àgil un escenari que en altres casos pot conduir a situacions econòmicament ruïnoses i no viables a un privat pels retards i per les traves administratives.
La ferma voluntat de fer visible la Tarragona oculta ha estat una il·lusió, un repte i un treball en equip que fa pensar que val la pena. Val la pena mirar de desembolicar de parets i recobriments la Tarragona oculta i posar-la en valor, ensenyar-la i destapar-la per a les generacions venidores.
Val la pena
Aquest article meu, és doncs un agraïment sincer a tots els intervinents per aquesta il·lusió inesgotable d’intentar ajudar-se mútuament en un benefici públic i privat.
Val a dir que l’obra encara no està acabada. Li queden uns mesos. En unes setmanes, les mans dels restauradors prestigiosos Agustí Gamarra (Gamarra i associats) donaran lluentor a les restes arqueològiques i el Gustau Comes acabarà la resta d’obra i l’entregarà a la propietat. Serà un altre moment per a convidar-los a tots vostès de nou a veure el resultat.
Com a cloenda a aquest article, aprofito per demanar a les administracions incentivar al privat a no tenir por. I la por s’esvaeix amb l’agilitat i rapidesa administrativa així com en ajuts econòmics que puguin pal·liar aquest esforç en dedicar hores i hores a destapar la Tarragona oculta. Quan no hi ha especulació urbanística, quan hi ha cor, quan hi ha voluntat de fer memòria històrica, crec que cal compensar aquest esforç.
No oblidem que hi ha mil racons de la Tarragona romana que haurien de veure la llum. Imaginin poder visitar Tarragona i poder fer un determinat cop a l’any gaudir d’una jornada de portes obertes a aquests racons privats meravellosos.