La Maireta i seitó d’aquest dissabte és la darrera. El peix menut i senzill que les famílies tarragonines treballadores cuinaven històricament ha nedat pels fulls d’aquest rotatiu des que el juliol de 2013 l’aleshores director, Josep Ramon Correal, m’enredés en aquesta aventura.
M’estrenava el 27 de juliol, data d’alta càrrega patrimonial immaterial ja que se celebren les Santes o patrones de Mataró, si bé és cert que des de jove he col·laborat esporàdicament en aquest mitjà, ja fos en els magnífics extres de Santa Tecla o Sant Magí, o bé més assíduament en altres etapes.
Quan Correal m’ho va demanar, vaig respondre que dubtava que la temàtica proposada pogués donar per a una pàgina cada setmana. El temps li ha donat la raó. Hem de confiar amb la gent amb experiència com ell.
També és cert que sense l’ajut de les moltíssimes persones, col·lectius, entitats, institucions, creadores, apuntadores i informants aquests més de 550 articles no haurien existit. Crec que hem contribuït a mostrar la intrahistòria, com li agrada denominar els meus articles al notari i amic Martín Garrido.
Un terme introduït per l’escriptor bilbaí Miguel de Unamuno per referir-se a la vida tradicional o «tradició eterna», que serveix de decorat permanent per a la història més visible, oficial i canviant.
La de les entitats tarragonines i també la de certs col·lectius invisibilitzats, l’oralitat i les històries de vida com a complement de la historiografia més estandarditzada configuren aquesta intrahistòria.
Les Mairetes tampoc no haurien estat possibles sense la continuïtat que li han donat altres directors d’aquesta casa: Álex Saldaña, Núria Pérez i Javier Díaz. Tots hi han confiat, i només puc agrair-los-hi.
Al seu costat, la redacció de Tarragona, magnífica. Els enllaços principals han estat els curosos Paco Montoya i Octavi Saumell, però la premsa surt cada dia i han estat diverses les periodistes amb què m’he coordinat.
Les Mairetes han explicat una altra història propera a les vivències de la gent
Tot plegat, durant la major part d’aquests deu anys llargs amb el president i editor Luis Sánchez-Friera al capdavant, figura que malauradament ens deixà.
No em vull oblidar de les lectores que o bé cada dissabte o de manera molt sovintejada m’han enviat whats o emails, en funció de la confiança.
El trending tòpic crec que el guanyen Montserrat Teuler i Manel Callao.
Tampoc de les que han compartit moltíssims dels textos en les xarxes socials, incomptables i inenumerables. Molts altres han estat més actius segons els períodes. Així, gràcies als teclers, als setmansanters, als carnavalers i als maginians, que en funció de cada època de l’any m’han aportat continguts, aplaudit o, quan ha estat menester, corregit.
I, com en la primera Maireta, no em puc deixar els periodistes que des del segle XIX ens havien marcat els cànons de l’article amb aroma tarragoní com Joan Aulestia, Maria Domènech, Carles Sentís, Joan Salvat i Bové, Daniel de la Fuente, Lluís M. Mezquida “Petrófilo”, Àngel Conesa o Francesc Gómez; el fil literari de Josep M. Espinàs en la dimensió catalana; el mestratge de l’agudesa, brevetat i constància d’Antoni Coll; o el col·lectiu de col·laboradors que integra la tertúlia del Forn del Senyor, inclosos els nostres «caps de premsa» Paco Zapater i Daniel Vila Robert. Tots, alguns d’ells diametralment allunyats de les meves idees, m’han inspirat i accentuat el meu compromís amb la cultura i el tarragonisme.
«I deu mil gràcies us dono / a tothom, generalment, / que perdoneu nostres faltes / si, per cas, en res faltem», o en hem faltat.
