Amb motiu de la mort del traductor i filòleg reusenc Joaquim Mallafrè Gavaldà aquest passat dijous, aquests dies el món de les lletres i el teixit associatiu, entre molts altres, s’ha pronunciat tot analitzant la petjada que deixa la seva pèrdua. Fins i tot, aparadors de llibreries reusenques, per dir-ho d’alguna manera, en parlen, de la seva tasca. Montsant Fonts, al capdavant de la Llibreria Gaudí, esmenta que «hem muntat una mostra a l’aparador com a reconeixement a la seva figura, amb llibres que va traduir i que teníem disponibles en aquests moments».
Escriptors, filòlegs, traductors han fet valer, aquests darrers dies, tot el llegat que deixa el també professor d’anglès i llengua catalana. L’escriptora Mª Lluïsa Amorós, per posar un cas, explica que el va conèixer «quan jo era molt jove, recordo que venia a veure el pare i tenien llargues converses». Amb el temps, «va acabar sent el meu professor d’anglès a la universitat i anys després, ja com a professors tots dos, vam ser companys a l’Institut Gaudí».
Dos dels seus llibres, Aquella tardor amb Leprechaun i Berenar sota les moreres –assenyala– van ser presentats per Mallafrè. Afegeix que «deixa una petjada significativa com a professor, però també com a traductor». Les seves obres traduïdes «reflecteixen una gran meticulositat, parlava dels fets quotidians com si els hagués viscut. La seva traducció era tan profunda com didàctica, no es limitava a passar d'una llengua a una altra, sinó que transmetia molts més aspectes». Amorós admira igualment que hagués estat membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). «Vam tenir converses de qüestions sobre la llengua, sentia preocupació perquè el seu ús es perdés», aporta Amorós.
El filòleg i traductor Josep Murgades afirma, per la seva banda, que «ha estat un cop dur, que suposa la pèrdua d’un amic i admirat col·lega. Vam compartir moltes estones amb activitats i tasques de gestió al Centre de Lectura de Reus». Murgades destaca sobretot els moments més lúdics, en què «coincidíem, potser, en calçotades, i acabàvem explicant acudits, en coincidir tots dos en el mateix camp gremial: mentre ell traduïa l’anglès, jo ho feia amb l’alemany i sempre dèiem que ell havia resultat ser anglòfil i jo, germanòfil».
Subratlla, d’altra banda, la tesi de Mallafrè publicada el 1991, Llengua de tribu i llengua de polis: «És una de les aportacions fonamentals i més pioneres en matèria de traductologia, aquella ciència que estudia la traducció». I és que «posa de manifest la combinació d’una llengua de base, més col·loquial, i una altra de registre alt». «Ho va saber teoritzar –diu– i les seves traduccions, com la d’Ulisses, de Joyce, ho exemplifiquen». La filòloga i directora del Centre de Normalització Lingüística de l’Àrea de Reus Miquel Ventura, Anna Saperas, descriu a Mallafrè com a una «persona important per a Reus i la llengua catalana, d’una gran qualitat humana i intel·lectual». El va tenir de professor de traductologia i, tot i ser un pou de saviesa, «sempre va mostrar una senzillesa que es feia estimar». Com a filòleg, «va fer grans aportacions al Diccionari de l’IEC, tot fent visible el lèxic del Camp». Quan traduïa, «sempre buscava la millor manera de dir les coses i amb compte que no grinyolés res, com feia anar sovint ell».