En els darrers dies, a les comarques de Tarragona hem assistit a un seguit de bones notícies en l’àmbit de les inversions industrials i, més concretament, en el de la transició energètica, la descarbonització i la sostenibilitat. Primer va ser el desbloqueig de l’Ecoplanta de Repsol, que amb una inversió de 800 milions d’euros transformarà residus urbans en biocombustibles. Una altra empresa química, Ercros, ha rebut una important injecció de diners públics per descarbonitzar els seus processos.
I divendres passat, la ministra de Transició Ecològica, anunciava que dues de les set Valls de l’Hidrogen on es desenvoluparà l’hidrogen verd -una modalitat energètica que encara està en fase exploratòria però que es considera clau per al futur de la indústria- estan a Tarragona: a Constantí i a Ascó, concretament, amb una inversió global que supera els 600 milions d’euros. Una aparent gran notícia que, curiosament, arriba pocs dies després que, precisament Repsol, empresa que lidera el projecte de Constantí, reduirà la seva inversió en el camp de l’hidrogen verd.
Tot plegat, ha coincidit amb la visita del ministre d’Indústria, Jordi Hereu, que ha assegurat que Tarragona rebrà més inversions vinculades a aquest procés de transformació que viuen els sectors industrials pel que fa a com es proveeixen d’energia i el repte majúscul que tenen al davant: complir amb els compromisos de l’Agenda 2030 i, al mateix temps, ser competitius. Veurem si aquestes promeses es compleixen, però és innegable que Tarragona ho té tot per ser un banc de proves -i alguna cosa més, perquè el temps per als experiments s’esgota- en aquest context de canvi de paradigma.
L’espiral d’anuncis ha provocat, com no pot ser d’altra manera, un degoteig de titulars grandiloqüents que destil·len optimisme. Benvinguda sigui l’energia positiva, que històricament hem trobat a faltar al nostre territori. Però també fora important no caure en l’autocomplaença si volem que quedin efectes tangibles d’un context de grans oportunitats però que també pot ser-ho de grans blufs.
Sense voler posar aigua al vi, enumero algunes de les assignatures pendents que haurem d’aprovar per aprofitar aquesta descarbonització industrial que enfortiria el nostre teixit empresarial i que ens permetria ser un referent. D’entrada, això va d’electrificar, i per fer-ho necessitarem potenciar les nostres xarxes de transport, i recordo que acabem de tombar una línia que evacuava energia des de l’Aragó. I, segueixo enumerant, ens la portava d’Aragó perquè aquí no hem estat capaços d’avançar massa en la generació d’energies renovables, que són les que donen a l’hidrogen el color verd, recorde-m’ho.
I un altre àmbit de millora: el de la integració dels agents. Fa unes setmanes vaig participar al II Congrés de l’Hidrogen Verd, que es va celebrar a Huelva, un pol petroquímic i portuari on la qüestió energètica és una prioritat. Ja sabem que les comparacions són odioses, però el nivell de col·laboració entre empreses i institucions i la maduresa dels projectes sobre hidrogen verd és envejable. A Tarragona, coincidint amb les bones notícies que estem tenint, hauríem de fer un pas en aquesta direcció.
No oblidem que aconseguir grans ajuts per a grans projectes no garanteix per si sol el desenvolupament de la tecnologia que requereix aquest canvi de paradigma. És necessari -i, de fet, fonamental- que el procés vagi acompanyat del suport a una indústria auxiliar que sigui capaç d’aportar la innovació i l’atracció de més inversions.
En definitiva, que encara no és moment per a l’eufòria. Cal pensar a llarg termini i no a cop de titular. Però tan de bo aquestes anunciades noves inversions ens permetin desencallar algunes velles mancances que hem anat acumulant en els darrers anys i que són tant importants o més que les pluges de milions per a la transició energètica industrial, un àmbit en el que, efectivament, Tarragona té molt bones cartes. Si som capaços de jugar-les bé, és clar.