Aterrat de Londres, on he passat una setmana de vacances amb la família (hem tancat el triangle Reus, París i Londres, fet en dos anys consecutius i resseguint la ruta que marcava el preu de l’aiguardent al segle XVIII), me’n vaig anar de pet, aquest dijous, a Vila-seca al concert ‘Sona la cançó’ en la gira que fa Lluís Gavaldà amb Joan Pau Chaves, i on explica sense embuts el procés creatiu, i on diu com va agafant les idees per compondre les cançons, fonts d’inspiració, gustos musicals, tonades, melodies, de Billy Brag al Boss o Roberto Carlos.
És un concert deliciós perquè a més de resseguir bona part del repertori d’Els Pets, en un format acústic, la música va i ve cap aquelles altres melodies que podem haver conegut els qui som de la mateixa generació que el Lluís. El repertori ja l’havia pogut sentir al maig quan va actuar a Sant Sadurní d’Anoia, i ara a Vila-seca, als jardins de la Biblioteca, tot ha quadrat a la perfecció. La llista d’aquesta gira singular es va allargant fa prop de tres anys, mentre que Els Pets en tornaran a fer el 2025, i encara abans, el 29 de novembre, actuaran de nou a Londres, aquesta vegada amb la Ludwig Band a la sala Scala de la capital anglesa.
Gavaldà ja fa anys que combina aquesta doble ciutadania anglocatalana que el fa ser a un lloc i a l’altre. Aquests dies que he sigut a Londres ens han coincidit amb els quatre concerts de Taylor Swift a l’estadi de Londres, on ha cantat per a 90.000 persones cada dia. Un públic que es vesteix com la seva diva, amb lluentons, o de negre, o una faldilla de tul, bota de canya alta, barret de cowboy rosa, o de qualsevol de les maneres que l’artista de l’Era (així es diu la seva gira) surt a l’escenari. Tornant a l’avió cap a casa encara veies ‘swifters’ emocionades que havien fet el viatge expressament. No va ser el nostre cas, no ho vam preveure i amb totes les entrades exhaurides, la revenda feia impossible el somni de veure i d’entendre directament el perquè d’un fenomen com aquest.
La música ja ho té això, també el futbol –per això comparteixen estadis–, aquestes grans passions que fan anar riuades de gent amunt i avall. Espectacles de masses. I tenir el do, l’encert i la tecla d’arribar a tanta i tanta gent que es vesteix com el seu ídol, i que se saben les lletres de dalt a baix com per substituir la cantant si s’indisposés, està a l’abast de menys gent.
El cas de la Swift ens desvirtua la intenció d’un concert preciós i necessari com el del Gavaldà i el Chaves a Vila-seca, encara que els camins d’emoció o els de conservar una cançó com a part del teu paisatge personal, del teu bagatge, puguin ser els mateixos. Al final, tant és si cantes per a 90.000 com per a dos centenars de persones. I el camí i els vols que seguiran aquells que a la tardor es desplacin a Londres seran els mateixos que han seguit aquest agost per veure la Taylor Swift, o tants i tants altres grups que fan de Londres la capital mundial de la música, com els agrada dir als diaris londinencs.
Quan ets fora de casa, com passa quan pots fer alguns dies de vacances i a més un viatge allà on sigui, mires de copsar ritmes i gustos d’allà on vas. Abans, anys enrere (com diu una de les cançons d’Els Pets), quan no teníem aquesta connexió instantània, el primer que feies a l’arribar a l’hotel és veure quines cadenes tenen, i per veure les fotos t’havies d’esperar al revelatge, i t’enyoraves de debò. Ara tot està girat com un mitjó, ja no cal ser a cada ciutat per saber quines ‘teles’ tenen, les fotos les tens acabades de fer al mòbil i les notícies d’aquí arriben allà sense limitació.
Tot i així, sempre hi ha alguna notícia que t’arriba tard. I de fet quan ja era al tren camí de l’aeroport de Stansted, revisant les xarxes vaig saber de la tràgica mort del periodista Josep Maria Pena en l’incendi en un pis a Tarragona. Em vaig quedar trasbalsat, assumint de nou la nostra petitesa. El record sempre amable de Josep Maria Pena, i el gest d’acaronar-se la barba, mentre et comentava alguna notícia o et volia ‘vendre’ algun tema, quan treballava com a cap de premsa, forma part també del meu paisatge vital, de la meva experiència personal. També per contacte generacional.
Les persones, com les cançons, també ens arriben al cor, la nostra comunicació es mou per sentiments. També la més freda i professional. I mentre Lluís Gavaldà i Joan Pau Chaves cantaven i tocaven a Vila-seca, el cap també se me n’anava cap aquest gruix d’amics, dels que no hi són i els que sí, i de com anem descobrint els nostres secrets, sigui davant de 90.000 persones o cara a cara.
Dirigeix i presenta el programa ‘Més324’ (TV3). Premi Nacional de Comunicació 2015 per la seva llarga experiència en ràdio, va començar a Ràdio Salou (SER) i ha treballat a Catalunya Ràdio a diferents programes (Des d’‘El món s’acaba’ a ‘L’oracle’ i com a corresponsal a Madrid. És un dels promotors de Canal Reus TV.
