Demà som sant Cristòfol. Un dels sants de més devoció a Catalunya i que encara avui se celebra gràcies a una nova advocació que va néixer fa un segle a Barcelona: esdevenir patró dels automobilistes.
El primer cotxe va arribar a la capital el 1889 aconseguint una velocitat màxima de vuit quilòmetres per hora. Esgarrifós. Curiosament, no podia enfilar amunt el Passeig de Gràcia perquè la màquina no tenia prou esma.
L’any 1900 ja n’hi havia dotze a tota la ciutat, i el 1907 ja n’eren 110. Fou precisament aleshores quan es va decidir començar a matricular-los i quan, els confrares de la Capella de Sant Cristòfol del carrer de Regomir, en plena ciutat vella barcelonina, van tenir la pensada de començar a beneir els vehicles a motor.
No volien que es perdés la festa que organitzaven els veïns, en la qual, després de missa, els promesos regalaven ventalls a les seves xicotes i elles regalaven una mena de xiulets als nois amb els què feien molt de xivarri.
Des del 1907 es beneeixen els automòbils, com a símbol del nou viatger
Des del 1907, igual com es fa amb els animals per Sant Antoni dels Rucs al gener, es beneeixen els automòbils, com a símbol del nou viatger, que deixava les cames i els carros per un estri nou que sant Cristòfol calia que protegís i els salvés de mort violenta o de qualsevol perill durant el trajecte. Era del tot apropiat.
El cas és que aquest costum es va anar escampant arreu i va proliferar el repartiment de medalles beneïdes que cal renovar cada any. És curiós com avui dia es manté encara el costum en moltes esglésies de Barcelona i amb força èxit per part dels conductors, els quals s’aturen per ser beneïts pel capellà. I això que vivim en una època marcada per una mena d’ateisme passerell i d’aparador.
Sant Cristòfol va tenir un gran afecte a casa nostra arran d’una pesta esborronadora que va patir Barcelona l’any 1592. Aleshores es va demanar la intercessió i l’ajuda del sant, i, segons les cròniques, l’epidèmia es va acabar en sec el 10 de juliol.
Aquesta és la raó que fa que a totes les terres catalanes se celebri demà, enlloc del 25 de juliol, dia oficial arreu de commemoració.
En teoria. Perquè a partir del Concili Vaticà II, hi ha tot un seguit de sants que van mig caure dels altars. No n’està prohibida la devoció allà on romangui la festa, el patronatge i les imatges, però discretament van ser apartats del calendari.
En aquesta revisió arran de la Reforma Litúrgica del 1969, el Papa Pau VI, recollint l’opinió de grans autoritats en la matèria, i com que no hi havia proves biogràfiques prou sòlides sobre l’existència de tot un seguit de sants (Cristòfol, Verònica, Bàrbara, Valentí, Úrsula... fins i tot sant Jordi) oficialment, estan ‘a divinis’.
No n’està prohibida la devoció allà on romangui la festa, el patronatge i les imatges
Com hem dit en més d’una ocasió, a cada bugada la nostra societat perd cent llençols. I l’església catòlica no s’escapa a aquesta veritat inapel·lable. Des de fa un temps i des d’algunes autoritats molt mitrades, sembla que ho hagin decantat tot cap a una mena de protestantisme grotesc, en el qual es veu l’adoració als sants, cadascun segons la seva especificitat, com una mena de paganisme poc cristià.
Que sant Cristòfol sigui, com sant Sebastià, invocat contra les pestes i les malalties contagioses, contra els terratrèmols, els incendis, els bombardejos i tota mena de catàstrofes...
Que es promogués el fet que qui veia la imatge de sant Cristòfol estava salvat durant tot el dia de morir de mort violenta o de ser atacat per lladres o animals ferotges...
Que per no patir cap mal, abans de sortir de casa calia resar: «Sant Cristòfol gloriós, guardeu-me de tota pena i de tots els dolors»...
Que per la influència del sant es considerés el 10 de juliol un bon dia per a començar coses noves, negocis, idees... O pensar que si et banyes el dia 10, no mors ofegat en tot l’any, entrant i sortint de l’aigua 7 vegades i senyant-te cada vegada... per tot plegat, hom va considerar que això era un excés de superstició.
Tanmateix, a mesura que les autoritats eclesiàstiques enretiraven la devoció popular tan arrelada, supersticiosa o no, les esglésies s’han anat buidant de gent. Per a reflexionar-hi.