Hi ha tot un grapadet de sants que van ser proscrits, bandejats o, si ho voleu dir de manera més fina, apartats del reconeixement oficial, tot i que encara els tenim als calendaris i es permet la seva presència i ‘culte’ (amb moltes cometes) en ermites i esglésies, per tradició. Tanmateix, si alguna persona (cosa poc probable tal com van les coses) en volgués dedicar una capella o un temple de cap i de nou, les altes autoritats catòliques ho impedirien.
L’any 1969, en la darrera reforma de l’Església encapçalada pel papa Pau VI (l’anomenada Reforma Litúrgica), es va deliberar sobre quins sants tenien categoria universal i de quins altres se’n permetia el culte, però no estarien reconeguts com a tals, perquè l’Església no posseeix una biografia prou acreditada sobre la seva existència. Parlant clar: no hi havia papers. Malgrat tot, per acabar d’embolicar la troca, es permet batejar amb el nom d’aquests sants populars tota criatura cristiana. Tot plegat, un vol i dol.
Per tant, es va declarar que se’ls tractaria com a sants més aviat per seguir la tradició, i no pas per la seva verificació documental històrica. Tanmateix, els documentats miracles fets a causa de la seva intercessió es veu que no es van tenir en compte per a res.
L’Església catòlica va tenir por de ser tractada de supersticiosa? Calia ser moderns? La tradició oral ja no era vàlida? Si no es troba escrit en algun pergamí il·legible, ja res no té cap valor?
Potser es va voler anar tant davant del vent que, qui sap si l’excés de rigor no ens ha dut fins a la situació actual, en la qual a les misses només hi ha quatre gats i les vocacions han anat avall com l’aigua.
Això sí, ara, a la pròxima Setmana Santa tarragonina i a altres racons del món, tothom anirà guarnit amb les vestes i els ciris a fer el mec a les processons, moltes de les quals, per desgràcia, o bé branden desangelades o el silenci respectuós s’ha perdut pel camí.
En total, doncs, l’any 1969, van ser (mig) exclosos 33 sants dels quals no es podia assegurar l’existència per mètodes científics.
La majoria dels sants poc ‘catòlics’ eren del segle II o III i de la zona oriental d’Europa, el que ara seria Turquia i Síria. Val a dir que aquests sants, l’Església ortodoxa oriental els continua tenint ben presents i no han fet mai aquesta carallotada, donat que per a ells són essencials en la seva doctrina.
A la llista negra de sants sospitosos hi ha: sant Valentí, el metge romà executat l’any 270 que casava d’amagat parelles que abraçaven el cristianisme i que ara és una festa comercial insofrible.
Sant Cristòfol, el gegant cananeu que ajudava a travessar un riu cabalós i que en una ocasió va passar Jesús infant; patró de viatgers i automobilistes (i encara amb moltes parròquies fan la benedicció dels cotxes el dia de la seva festivitat).
Em sap greu per la gent de Valls, però santa Úrsula també entra a la llista de sants dubtosos. Havent abraçat el celibat, els bàrbars la van fer xixina amb 11.000 noies més; posats a dubtar, fins i tot es considera una xifra de morts exagerada. Cosa que, curiosament, no es fa avui dia amb els morts en els conflictes d’altres parts de món.
Santa Verònica, la qui va eixugar el rostre de Jesús en el calvari i que apareix en els evangelis apòcrifs. Intrigant: els noms dels Reis, el dels pares de la Mare de Déu, Joaquim i Anna, o sant Longí, el soldat que clavà la llança a Jesús, també surten als apòcrifs, i continuen tenint culte, fins i tot, una estàtua de sant Longí presideix l’altar de sant Pere del Vaticà.
I allò que més esparvera: a la llista també hi tenim sant Jordi, patró nostre, suposat soldat romà de la Capadòcia que en negar-se a perseguir els cristians, fou escapçat per ordres de l’emperador Dioclecià.
El llibre i la rosa, ves per on, té un sant mig proscrit. És clar que, per les misses i les pregàries que li deuen fer a la capella de sant Jordi de la Generalitat, ja no ve d’aquí. Que en fa d’anys que s’hi deu acumular la pols! Si tenim el patró abandonat, com voleu que estigui Catalunya?
