Des de fa uns dies soc per aquestes terres i he sortit de la M-30, que pels que no estigueu al cas és una de les autovies de circumval·lació que envolta Madrid i que sovint ha servit a alguns dirigents no madrilenys per definir el perímetre de la vida política espanyola, altres prefereixen parlar de Madrid DF.
En concret, un bon amic valencià que es dedica a aquest món de la política, amb el que abans havia compartit aula a la facultat de periodisme de Bellaterra, cada cop que venia a reunions a Madrid ja fossin del seu partit o institucionals, intentava fer pedagogia entre els mitjans de la capital per explicar que una cosa era el que passava o intereresava a l’interior de la M-30, referint-se al cabdell de Madrid, i una altra ben diferent el que succeïa a la resta de l’estat. La seva intenció era fer veure que per allò que ens interessàvem i preguntàvem amb tanta insistència i passió els periodistes i l’opinió publicada madrilenya, no era realment el que preocupava als ciutadans de la comunitat autònoma d’on ell venia i que realment ell del que venia a fer a Madrid a parlar i a debatre sobre les qüestions que els seus votants li reclamaven i per les quals l’havien votat.
D’això no en fa tants anys, però és una qüestió que encara passa avui en dia i si m’apureu amb més força, perquè en aquest circ de la política espanyola és tot molt cíclic i els que hi fa temps que ens hi movem sovint constatem que els episodis van i venen, és el dejà vu que els comentava fa poc amb motiu de la discussió sobre el finançament autonòmic.
Darrere l’estrategia del soroll s’hi amaguen retrocessos en drets i llibertats molt difícils de conquerir
Per això al arribar a casa en ple període estiuenc, i de vacances per a molta gent, te’n adones que el meu amic tenia raó, i que quan traspasses la circumval·lació madrilenya els decibels baixen i el que allí es percep com la fi del món, quan enfiles les autovies radials que t’allunyen del quilòmetre zero i t’apropen als diferents territoris que conformen Espanya, es miren aquestes discussions capitalines des de la barrera, com si la cosa no anés massa amb ells, un ‘ja se sap coses de Madrid’.
Es evident que els ciutadans de tot l’estat no són aliens al soroll que arriba des de la capital, els mitjans més propensos a fomentar i promoure un determinat clima polític arriben també aquí, i també el que no son mitjans però que es dediquen a esbombar i difondre una línia política de destrucció de l’adversari polític basada en la desinformació i la mentida tenen també la seva incidència a casa nostra.
Per això no m’estranya que aquests dies quan passejo una mica, o quan entro a comprar en una botiga, o a prendre un cafè, les preguntes i els comentaris són sobre la situació que es viu al nucli dur madrileny. No tinc respostes senzilles i en pocs minuts no pots fer un debat de gran nivell polític, però el que al final realment et sorprèn és que de forma força generalitzada la conclusió dels teus interlocutors és resumeix resignadament en que ‘allà sempre estan esvalotats’. I al darrera d’aquesta afirmació sovint hi ha la constació que bona part dels debats que omplen planes de diaris i minuts als mitjans els són llunyans, i que n’estan al cas però que no són els seus debats els que els afecten o els interessen de veritat.
D’una banda perquè el seu dia a dia no està directament relacionat amb la majoria d’aquestes discussions i de l’altre perquè creuen que en el fons es tracta tant sols d’una lluita pel poder que els cansa i avorreix. Però sí que detectes preocupació perquè es dediquin molts minuts a qüestions que creuen que no resolen els veritables problemes d’ells i dels seus fills que dia a dia queden ajornats i sense solucionar. Segurament del ple extraordinari d’ahir del Congrés se’n destacarà més el soroll al voltant de la tensió política del moment per la citació insòlita del president espanyol a declarar davant un jutge per l’afer relacionat amb la seva dona, o per l’estira i arronsa al voltant del repartiment del poder judicial, que no pas a les mesures econòmiques i socials que afecten directament a les famílies i a les seves butxaques, i al futur dels joves, especialment, per exemple, al greu problema de l’habitatge.
Ara bé, no podem caure en una mena de parany de que tot és només soroll i pura lluita per les cadires, perquè hi ha estratègies que busquen aquest objectiu de cara a fer avançar retrocessos en drets i llibertats que han costat molt de conquerir. Però això, malgrat la desinformació, ho sabem a fora i a dintre de la M-30.