El proper 3 d’octubre tindrà lloc a la Sala Razzmatazz de Barcelona un concert solidari d’homenatge a Marc Grau, un dels músics que fou clau en el naixement i consolidació als anys 90 de l’anomenat rock català; és una iniciativa dels seus excompanys i amics, els Pets, Quimi Portet, Gerard Quintana, Joan Masdeu, alguns ex-membres del Lax’n’Busto, a més d’altres que s’hi aniran afegint. A banda de reconèixer un cop més la importància d’en Grau ara que es compleixen 25 anys de la seva mort, els diners que es recaptin aniran destinats a les activitats de recerca que realitza l’Hospital Clínic i l’IDIBAPS.
El naixement del rock català és un dels fenòmens culturals més importants produïts a Catalunya en l’últim terç del segle passat. Va començar d’una manera força amateur i quasi silenciosa, fins que a l’inici dels 90 va esclatar; fins aleshores el món mediàtic no havia fet massa cas a l’onada musical que s’estava formant, jo mateix que en teoria estava al davant de la cadena musical més important del país com era la del 40Principals, no havia valorat prou amb el meu equip aquesta realitat emergent fins que un dia vaig rebre una trucada que em va fer, ens va fer, adonar de l’error.
Era un dissabte cap al tard i el telèfon de casa sonava amb insistència, a l’altre costat de la línia hi havia en Xavier Vidal-Folch, adjunt a la Direcció del país i màxim responsable de l’edició catalana; després de saludar-me em va fer una pregunta: «Però tu saps el que està passant?». Vaig pensar el pitjor, però no em va deixar ni respirar: «Hauries dit mai que a Valls en un concert d’un grup -espera que no sé dir bé nom: Laxa’n’Busto- milers de persones han cantat una cançó dedicada a una professora anomenada Carme Flavià?».
Li vaig respondre la veritat: «No, company» i immediatament afegí. «Crec que nosaltres al Diari i vosaltres a la ràdio hem estat badant, i molt, en aquest tema del rock català. Trobem-nos, hem de fer alguna cosa!». D’aquesta manera va néixer un projecte mediàtic que posava en primera plana aquest fenomen emergent de la música moderna en català. L’anomenarem: ‘Cop de rock’ un títol que més que una cosa meditada, era un acudit del Jaume Baró, responsable dels 40P a Catalunya i que a tots ens semblar el millor.
Van començar a publicar una sèrie suplement en català del PAÍS a càrrec de Luis Hidalgo i a la ràdio férem un seguit de programes presentats per Jordi Casòliva amb entrevistes amb els grups emergents; l’autèntic cop final fou un concert a la Farga de l’Hospitalet amb l’assistència de milers de persones. Una experiència professional molt interessant a la que els nostrats representants de la cultureta catalana no hi van donar cap importància ni suport, probablement perquè la fèiem gent no autoritzada.
I per què en Marc Grau va ser una persona decisiva per a aquell moviment musical que començava? Doncs hi ha moltes respostes, però jo em quedo amb la que em van donar els que en sabien.
El naixement del rock català és un dels fenòmens culturals més importants
Els rockers catalans eren uns personatges joves amb ganes de connectar amb la gent de la seva edat, però de música, el que en diríem la thecnicality en sabien poc. Eren creatius, tenien ganxo , sabien actuar a l’escenari, produïen legions de fans en qüestió de pocs concerts, però els faltava algú que els produís, és a dir, algú que els dirigís musicalment, que arrangés les seves cançons a fi que sonessin bé... I això ell, un guitarrista de gran nivell, amb experiència amb grups diversos com el Último de la Fila, ho va fer molt bé; els músics amb els que va treballar em donarien la raó.
Vaig conèixer i tractar al Marc Grau; al cap dels anys no vaig aconseguir aclarir si era millor músic que persona o a l’inrevés, però un dia vaig decidir que en les dues coses era excel·lent. Va morir massa jove i amb un fill massa petit; el dia que va expirar jo arribava d’un viatge a l’estranger i anava a fer-li una visita a l’Hospital. Quan vaig arribar em digueren que acabava de morir, m’explicaren que fins a darrera hora havia lluitat, amb la cara alegre i amb ganes de viure.
No sé si ara, 25 anys després, la medecina ha avençat prou per poder-li haver salvat la vida, el que si sé, perquè ho conec de prop, és que al Clínic i a l’IDIBAPS no paren de fer recerca per fer avençar el coneixement i poder aconseguir que persones joves com el Marc puguin tenir una millor esperança de vida.
Finalment, crec que a ell aquest homenatge solidari li hauria semblat bé.