Fa uns mesos a Barcelona tremolaven davant d’un problema que els enfrontava a una realitat inèdita per a ells: la possibilitat de restriccions serioses en el subministre d’aigua a causa de la falta de pluges. Ràpidament es declarà l’emergència nacional, els mitjans no parlaven d’altra cosa, s’activaren els projectes per fer noves plantes dessaladores i s’anunciaren possibles mesures restrictives.
Tot d’una els governants i la població en general, varen començar a mirar al cel i aquest els va correspondre amb pluges a l’inici de l’estiu que, junt amb les de finals d’agost, els van permetre sortir de la situació d’emergència.
Al Sud de Catalunya no vam tenir tanta sort com al Cap i Casal. Els símbols de gotes d’aigua dels mapes del temps només es posaven per damunt de la frontera del nostre territori; però el panorama hídric d’aquestes comarques no era el mateix arreu: la part del territori que rebia l’aigua de l’Ebre podia anar seguint fent una vida normal, però la que depenia dels seus propis pous i mines, bàsicament situats a la part alta del Baix Camp, a la Conca i al Priorat, aquests van començar a patir de valent.
Els que hem viscut una part important de la nostra vida en un poble sense subministre garantit, sabem que és dependre del racionament i d’haver d’anar a fer cua amb els cubells a les fonts on per les canaleres rajaven ridículs fils d’aigua.
A dia d’avui tenim casos paradigmàtics; a Riudecanyes per exemple, una població que està situada al costat d’un pantà sec, fa mesos que estan les últimes i no sabem com fer-ho, l’altre dia vaig sentir que recomanaven a la població dutxar-se poquet (?). A la comarca del Priorat i desprès del darrer incendi, la situació encara és pitjor, la sequera continuada posa en perill el seu futur; per a ells no tenir aigua garantida vol dir despoblament i crisi de l’agricultura amb el conseqüent trencament de l’equilibri ecològic del territori.
A aquesta comarca en saben molt d’aquestes dues coses; de la primera, perquè a finals del segle XIX i principis del XX tenien tres vegades més d’habitants d’ara, doncs no arriben als 10.000. De la segona, perquè els pocs pagesos que van quedar porten temps lluitant per no haver d’abandonar la terra.
Els prop de 10.000 habitants de la comarca cabrien en dues o tres mançanes de l’Eixample barceloní; probablement sigui per aquesta causa que els problemes que tenen hagin passat tan desapercebuts pels governs de torn i els mitjans de comunicació barcelonins; però el que semblen oblidar uns i altres és que tot i que les estadístiques poblacionals donin xifres tan petites, el que hi ha al darrere son persones a les quals la sequera ara, com fa més de cent anys la fil·loxera, està retallant el seu futur i el dels seus fills.
La renúncia a viure de la terra és una cosa que com a país no ens podem permetre
El President de la DO Priorat declarava fa poc que patia per l’estressament de les vinyes, però sobretot pel que els passaria a la seixantena de pagesos joves que s’havien incorporat a les tasques agrícoles a la comarca. Al meu parer, una mala collita es pot aguantar una temporada, però la renúncia a viure de la terra i deixar el paisatge del territori a mans dels botjars i pins, és una cosa que com a país no ens podem permetre. Tan difícil és portar una canonada d’aigua de l’Ebre a les poblacions prioratenques? Tan costós resulta allargar el subministre des de Reus als pobles del Baix Camp per no seguir bevent l’aigua que els porten els camions cisterna?
No, evidentment els governants que decideixen la solució dels nostres problemes no han hagut de fer mai cua per aconseguir aigua, ni han tingut que dutxar-se un cop a la setmana amb una mànega; no; ells i molts barcelonins pensen que les vinyes creixen al Priorat com a bolets i que allà hi ha grans bodegues-negoci on es fan degustacions de nivell, encara que pensin que el vi que venen és una mica massa car; algunes comarques per a ells tenen un finalitat molt funcional, per exemple el lloc on anar a escampar la boira els caps de setmana.
És veritat, la part Sud dels mapes del temps que ens ensenyen les televisions no hi plou i l’aigua que bevem és un préstec que ens fan els regants del marge esquerra del l’Ebre, que paguem amb interessos com els del banc.
Aquí l’únic que tenim son els aqüífers sota mínims, la majoria dels quals a més estan contaminats, i a on els milers de pous que des dels principis del segle XX, han deixat el Camp de Tarragona com un gruyere, la majoria estan quasi secs i alguns d’ells salinitzats diguin el que diguin els presumptes entesos. No, aquí el principal problema que tenim ara per ara, no és el saber si farem o no el casino del Hard Rock. N’hi ha un de més profund: el d’intentar arranjar la pèrdua de l’equilibri ecològic del territori i a la vegada fer front a la sequera; tot i que pel que es veu, això no forma part ni de les prioritats ni dels pactes que fan a Barcelona els partits que ens governen.
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.