Lluís Foix és un dels grans del periodisme, amb una trajectòria professional impressionant, sempre a peu d’article i amb càrrecs de les més altes responsabilitats a La Vanguardia.
Ara, amb els recursos tècnics del periodisme, que és gènere literari, Foix explica i recrea l’univers rural, rústic, cadastral. Associem el periodisme a esdeveniments de tota mena amb els valors principals de la notícia, de la política als esports, passant per la cultura, però amb el periodisme es poden contar altres coses que les que omplen les seccions convencionals d’un diari. Lluís Foix, doncs, fa periodisme tel·lúric, de les cabanes de volta i les cisternes, les figues i els palo-santos, dels albercocs i les cireres, dels xiprers que ens donen la benvinguda o ens acomiaden, alzines i roures, d’orenetes i conills. I, és clar, de les oliveres i les vinyes que configuren els ordinadors biològics dels mediterranis.
Segons la dita d’Aristòtil, la natura imita l’art, tant que Foix se’n fa ressò quan compara el Montsec a l’horitzó amb el decorat d’una òpera de Verdi. Sense deixar la música, dona ritme a la terra, harmonitza els ametllers i simfonitza els verds, perquè ell és un melòman empedreït que escolta clàssica mentre treballa: el seu despatx de La Vanguardia era un auditori als temps d’Aquella porta giratòria del carrer Pelai, el títol de les seves memòries a Can Godó, que va ser guardonat amb el Premi Josep Pla del 2016.
Sí, en Foix és un home molt culte –no sé si serà perquè en el llatí etimològic cultus vol dir ‘cultiu’–, que llegeix en diverses llengües i cita sense la por del que cita sense haver llegit. Al llibre passegen pels seus camps literaris Montaigne, Goethe, Torres, Shakespeare, Amades, Dant, Elliot, Cervantes, Sòfocles, Maragall, Verdaguer, Conrad, Unamuno, Costa i Llobera, Manent, Sagarra, J.V. Foix, Pujols, Guimerà, Plató, el Rector de Vallfogona, Todorov, Raimon, i aquells Virgili i Horaci que ens van dir en vers que el temps fugia, i que en Foix s’ho fa venir bé per recordar «la precarietat indefensa dels humans» a compte de contemplar contemplativament el pictòric efímer dels capvespres.
Perquè, a redós i a recer de paisatges i persones, Foix deixa lliscar paràgrafs que, a més a més de gaudir, ens fan reflexionar, com ara sobre la fredor dels protocols administratius de la burocràcia que es carrega un pi que era fita i senyal d’identitat o fustiga els pagesos amb normatives forassenyades. A l’altre cantó dels greuges, Foix deixa anar frases conclusives de l’argument filosòfic que traspua el text amb un sentit positiu entre monàstic i ecològic: «Què en són de senzilles les coses importants», «la vida és menys angoixant si s’està a prop de la natura»...
La poesia i la novel·la han tingut la natura com a leitmotiv, però ara Foix la passa pel periodisme i, sense ampul·lositats verbals o agombolaments retòrics, ens l’acosta amb les maneres del nostre ofici, frases curtes i ordenades, capteniment amb les subordinades, metàfores precises i precioses però mai exagerades, gust per la descripció de la realitat i retrats dels personatges que la fan possible. El dramatis personae curós i a voltes emotiu que en aquest cas no són líders polítics, estrelles de la pantalla i cracs del futbol, sinó pagesos i habitants d’aquells indrets de censos sostenibles que anomenem planerament pobles i aristocràticament viles.
Una altra de les aportacions del llibre és el vocabulari, que és ric i ens enriqueix perquè, mentre els nostres diccionaris es van omplint de paraules vingudes de tots els occidents possibles, anem perdent la llengua que també té «la força de les arrels» i que és el fonament principal sobre el que s’aixeca la nació. Dalla, esporga, síquia, erms, brostar, ensulsiar, guaita, fondalades, gebra, farratge, crestejar, mangala, borrassa, sanguinyols, lligabosc, colgats...
Foix escriu així i sobre això sent un home de món i cosmopolita. Si Emily Dickinson va escriure la seva obra oberta al món sense sortir de casa, Foix mira el tros després d’haver-se passejat pel món, amb corresponsalies a Washington i Londres, aquesta narrada el seu esplèndid llibre anterior, Una mirada anglesa (2021). De manera que ara ens porta del Foreing Office a la Vall del Corb, on l’Urgell s’agermana amb la Conca de Barberà i Lluís Foix endinsa a Rocafort de Vallbona la força de les seves arrels.
Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita contra la dictadura i la música. ‘La nostra Cançó’ és el seu últim títol.
