El dia 7 de març és el paradigma del dia de la marmota dels viatgers de Renfe. El dia de la gent demanant aire en vagons tancats i caminant per les vies. El dia de retards eterns i combois aturats. Jo vaig tenir la dissort personal i la xamba periodística de viure’l com a perjudicat. Un viatge d’anar i tornar a les Terres de l’Ebre, que es va ressentir de l’eco del caos.
Arribo a l’estació de Torredembarra a dos quarts de nou, amb temps per agafar el regional que em portarà a les planes emmirallades del Delta.
–Un bitllet d’anar i tornar a Tortosa, sisplau.
–Em sap greu, ha caigut el sistema d’ordinadors. Pugi al tren i li diu al revisor i, si té algun problema, que em truqui.
Per fortuna, a les taquilles de la Torre tothom és molt amable i eficaç. Al cap d’una estona, el sistema es refà i la cap d’estació em ven el bitllet, però m’avisa que el tren arribarà amb mitja hora de retard. Vaig al bar del davant, el Varimar, al qual ja he dedicat algunes estones de la meva vida gràcies o desgràcies al desgavell. El bar funciona perfectament, té bon material per esmorzar o fer un fast-food i són eficaços en el servei, perquè sempre és ple, suposo que d’altres víctimes viàries.
Sant tornem-hi. La cap d’estació em comunica que la mitja hora de retard s’ha convertit en cinquanta minuts. Cadira i fer de testimoni dels cabreigs que ella ha d’entomar sense ser-ne culpable. Sort que és de bona pasta i comprensiva. No doneu les culpes als empleats a peu d’andana, que la cosa ve de molt més amunt. Recordo aquells caps d’estació antics, uniformats de blau, gorra vermella i bandera oberta o tancada i fanals verds o roigs per donar pas a màquines de fum. Tempo històric: si fa no fa, de Barcelona a Torredembarra trigaves el mateix fa seixanta anys que ara, temps de vapor que superava temps elèctrics i informàtics.
El tren de les nou arriba a les deu. A Amposta, el meu gran amic Pere Ferré, sempre mestre de cerimònies per les seves terres, ha de prémer l’accelerador del cotxe per arribar a la primera cita de feina.
–No t’amoïnos, que aquí ja saben que si vas en tren, no vas a l’hora.
Fem la feina mentre ens van arribant les notícies desastroses del dia de la marmota. Sort que en Pere, la seva germana Teresa, col·lega en el periodisme, i jo podem dinar amb tranquil·litat un arròs del caldo al restaurant centenari Casa Asmundo de la Ràpita. I cap al tren, amb l’ai al coll per si ara resulta que soc jo el que fa tard; anem a l’Aldea-Amposta, que es triga menys.
–No patisques –diu Pere– aquí ningú arriba mai tard al tren, és el tren el que arriba tard.
Fem cap cinc minuts abans de l’hora de sortida cap a la Torre. Passo el bitllet per la màquina i no marca. Cap a la taquilla. Aquí, la cap em renya.
–Com vol que li marqui si el bitllet és d’anar i tornar a Tortosa!
Efectivament, he comprat el de més trajecte i més preu per si de cas anava a una estació o a l’altra. Amposta-Torredembarra és un trajecte menor que Tortosa-Torredembarra, per tant he pagat més del que em toca i l’excés no s’hauria de penalitzar.
–Això no funciona així, ha de comprar un altre bitllet.
–De cap manera, a més a més de tot plegat un atemptat contra la lògica ni parlar-ne.
–Doncs pugi al tren sense marcar –em perdona la vida.
–A quina hora surt? Ja deu estar a punt.
–Que va! Encara no és aquí el que ve de Barcelona, que després ha d’arribar a Tortosa i fer la maniobra de tornada. Mitja hora mínim, i això si el maquinista no ha de descansar. Si ha de descansar, posi-li una hora, però és imprevisible.
El tren de retorn que havia de sortir a les cinc, doncs, pel cap baix sortirà a les sis. De manera que ens ho prenem amb calma i anem cap a Tortosa, així si més no... Podré fer servir el bitllet que he pagat. Sí, la màquina funciona i marca, no sé si fer-li un petó.
El maquinista ha descansat. Una altra hora llarga en números vermells. Però com pot ser que els horaris depenguin de si el maquinista fa la migdiada! Doncs és tal qual. Es parla de vaga encoberta, que resulta que els maquinistes no volen ni el traspàs de fireta que venen els polítics com un gran èxit. Això els possibilistes, després hi ha els altres que diuen que tot ho arreglarà la independència, que encara trigarà més que el tren, i això si arriba, que l’última la van estacionar a la via morta menys de mig minut després d’haver-la engegada.
Sí, m’ha sortit una crònica surrealista del dia de la marmota de la maledicció catalana dels ferrocarrils. Era el divendres 7 de març, dia de santa Perpètua incidència.
