Torredembarra és un poble singular, molt singular. Un poble que està construint un nou centre d’atenció primària (àlies CAP) al costat del cementiri. Un poble que ja va demostrar la seva singularitat projectant un auditori al costat de la via del tren.
Fer-te una analítica en dejú o anar a visitar-te, ai, potser a l’inquietant moment de saber un diagnòstic, amb vista al cementiri, serà d’allò més edificant. No diguem ja, si tens la malastrugança d’entrar-hi per urgències i amb la vista cap amunt des de la llitera, en decúbit supí veient les capçades assagetades dels xiprers: «jo sol, i l’ombra / dels xiprers, que m’espera», aquells versos d’Espriu. I, si arribes a l’exitus –la manera sublim que té la medicina d’anomenar la defunció–, allà al costat del camposanto, doncs mira que bé, potser s’haurà d’estudiar si t’estalvies el tràngol de fer l’onerosa volta pel tanatori.
En fi, espero que, atesa la meva ubicació molt pròxima al CAP actual, em mantinguin l’empadronament i l’equip sanitari excel·lent que em tracta. I evitar-me allò d’anar al CAP en la mateixa direcció d’anar al cementiri. Cementiri al qual els meus avantpassats, ja dotats per l’humor negre, van comprar el nínxol número tretze i una vinya al davant perquè «el vi alegra el cor de l’home», segons els Salms del rei cantautor David.
L’altra genialitat del geni torrenc va ser plantar un auditori a tocar de la via del tren i d’una ronda de molt de trànsit, com és l’antiga carretera N-340. Què millor per a escoltar bé la música de Bach, Mozart, Beethoven i companyia que vibracions a dojo, sotracs mecànics, motos fent el circuit d’estiu, botzines, xiulets i decibels en general per damunt de les ordenances de la contaminació acústica. Però, com que Déu escanya però no ofega, per fortuna l’auditori s’està fent a la velocitat de la Sagrada Família i ja veurem qui veu si s’acaba o acaba com la plaça de l’Ermita, que en realitat s’hauria de dir plaça de la Primera Pedra de l’Ermita, perquè no n’hi van posar cap més. De moment, res millor que gaudir del desgavell acústic al vestíbul, genial paròdia de tot plegat.
Efectivament, Torredembarra capital de la rauxa. Si ho volen comprovar, llegeixin el magnífic llibre Pensaments diversos 2, de Jordi Salvat, un periodista excepcional i ara com ara el què més en sap de política local. Salvat ha escrit la crònica municipal d’una dècada amb el poble més endeutat de Catalunya, quatre alcaldes que no acaben el mandat, unes eleccions amb catorze llistes municipals, un alcalde que no es vota ni a ell mateix, titulars de capítols com «el terratrèmol torrenc», «dies de fúria», «crònica d’un desgavell». Anoto aquest paràgraf: «La vida política torrenca ha estat molt intensa gairebé des de l’arribada de la democràcia i, amb el trasllat de l’Ajuntament al castell, les dimissions d’alcaldes i regidors, canvis de govern i d’aliances continus, transfuguisme, una moció de censura, anades i vingudes als jutjats han estat a l’ordre del dia». En presentar-li el llibre, a l’Ajuntament, vaig encoratjar en Salvat a fer una novel·la de les escenes torrenques més llampants, i això que encara ens falta conèixer els últims capítols del ‘Cas Torredembarra’, ara que els tribunals han començat a donar la raó al vilipendiat alcalde Masagué i ves a saber si s’albira la resurrecció del Comte de Montecristo.
Però no s’alarmin, la Torre té coses molt bones i gent que val molt la pena. Convido al municipi, ara que s’ha assossegat, que homenatgi com es mereix Antonio Sonsona Vidal, que, al costat de la seva germana M. Teresa a la llibreria, era un dels majors venedors de diaris de les contrades de Tarragona, tenia una munió de capçaleres estrangeres, era visitat per Joan Tapia quan era director de La Vanguardia per veure els seus primmirats escandalls, i encara avui hi té línia directa, com la té amb periodistes de la talla d’Antoni Coll, Lluís Foix i Joaquim M. Puyal. També té taula quan vol al restaurant del seu amic Juan Mari Arzak, un dels millors del món i amb més anys d’estrelles Michelin. El proper dia 20 de juliol, en Sonsona fa vuitanta-cinc anys. I els asseguro que tot i fer-los en un moment delicat –no vull revelar intimitats–, carregat de coratge, els fa en plenitud del seu humanisme i la seva bonhomia.
