Quan Andreu Claret va debutar com a novel·lista tenia una mica més de seixanta anys, però el precedia tota una vida de gran periodisme, i la ficció va fluir com si fora una extensió biològica de la realitat. Les teories lingüístiques de Nietzsche sostenen que quan l’home –abans del desdoblament gramatical– va començar a parlar ja tenia tot el vocabulari emmagatzemat al cervell i no va amollar una paraula sinó un paràgraf. Abans d’ell, l’evangelista Joan comença el seu relat explicant poèticament que els significats eren anteriors a les paraules. Abans de la novel·la, en Claret existia el periodisme, i el periodisme es va fer novel·la i ha habitat entre nosaltres.
Andreu Claret Serra va néixer a l’exili francès dels seus pares, de ben jove es va implicar en la lluita antifranquista i va tastar la Via Laietana i la presó. En aquest brou de cultiu certament sèptic, va fer un periodisme inèdit en les coordenades de la confrontació: informava amb precisió, sense vehemència ni voluntat proselitista, allò va ser l’Agencia Popular Informativa (API). El periodisme d’Andreu Claret sempre ha estat més de substantiu que d’adjectiu, de frase curta i ordenada, de jerarquia d’oracions per interès decreixent... Complint totes les regles de la redacció que demana la transmissió de notícies i que culmina, amb un plus d’humilitat d’ofici, en el periodisme d’agència on no s’hi signa, que el va portar d’engegar l’API clandestina a dirigir EFE, la marca oficial de gran abast que distribueix arreu del món i és una font fiable imprescindible. Després d’una trajectòria periodística de primer nivell, amb incursions institucionals al món de la diplomàcia exterior, ara és membre del comitè editorial d’El Periódico, on podem llegir les seves columnes d’anàlisi de l’actualitat.
Amb un enorme bagatge, doncs, de teoria de la realitat, Andreu Claret llisca a la ficció, es trasllada del figuratiu a l’expressionisme, de la denotació a la connotació, del primer significat a la metàfora. És clar, amb el seu patrimoni periodístic al darrere, brilla en la novel·la històrica o no tan històrica, però en qualsevol cas perfectament ubicada al mapa i al calendari.
La seva última novel·la, La casa de les tres xemeneies, fotografia el ‘temps era temps’ d’en Serrat, que surt al llibre, però també, com en els seus altres títols, Claret torna a fer el més difícil, que és retratar personatges molt ben perfilats, les interioritats caracterials que són el més complicat de transmetre verbalment. Parlem d’aquest repte al seu estudi, davant del seu ordinador i muntanyes de llibres, al punt exacte on el periodista i el novel·lista fusionen les seves prestacions amb vistes al Parc de la Ciutadella i després de dinar a un restaurant que també surt a la novel·la i de passejar pel barri del Born, un dels escenaris de les seves pàgines, amb bellíssims plans seqüència estil Sam Mendes.
En la simbiosi entre periodisme i novel·la, Claret fa una narració amb més punts que comes, que afavoreix el ritme i la capacitat expositiva, i la història s’implica a les pàgines de la ficció, que contempla primers plans de tres espais i els seus corresponents habitants: ‘la casa de les tres xemeneies’ que dona títol al llibre, el barri del Paral·lel i els seus encontorns, i la ciutat de Barcelona quan tots tres entren a la dècada dels seixanta que, mentre la ràdio es feia més gran per encabir una pantalla i esdevenia tele, van parir la socialització del cotxe, la diversió moderna i l’esquerra modernitzada. Des del punt de vista d’un jove fill d’exiliats –transsumpte de l’autor– que torna a la Catalunya que els pares van haver de deixar feina rai. Dels pares recupera no només la memòria sinó també aquell lèxic i aquella gramàtica que s’han anat diluint i que –això sí que no– la democràcia no recuperarà perquè anem perdent la llengua en un procés similar a com avantpassats nostres van perdre el llatí.
Andreu Claret Serra ha escrit una novel·la impressionant, que somourà el record dels qui tenen edat de recordar i descobrirà als que no en tenen, i a uns i altres els farà voler saber amb delit què passarà a la pàgina següent i gaudir de la bona literatura. A la descripció dramàtica de la riuada devastadora del Vallès, sembla que hi siguis i, amb els ulls prohibits del presentisme, hi veus València.
La casa de les tres xemeneies, editada per Columna, es presenta demà divendres a les set del vespre, a la llibreria La Capona (Gasòmetre, 41). I l’autor estarà encantat de signar llibres.
