Cadascú, les seves dèries. Anys enrere, no fa pas tant, llegíem els obituaris amb delit, gènere periodístic sofisticat que requeria mestratge en el domini de la retòrica.
Als Estats Units, n’han fet de la necrològica un art, almenys quan el periodisme encara era ofici fiable, bàsic en democràcia i referència per anar ben informat pel món. Entre la professió es mantenia que The New York Times i The Washington Post eren els fars que guiaven el camí. A la que algú traspassava, havies de córrer per repassar què n’escrivien aquests prestigiosos diaris, que es vantaven en privat de tenir una potent secció dedicada a la glosa dels difunts, de treballar el gènere de manera minuciosa i enciclopèdica amb l’objectiu i ambició de realitzar l’últim retrat del finat o finada amb precisió gairebé hiperrealista. Encara que no el coneguessis de res, la lectura d’aquells textos que no estalviaven extensió servia per a fer-te una idea quasi exacta del que havia representat la seva existència, el seu pas breu o llarg per aquesta vall de llàgrimes. I el més important, saber en què havia contribuït a la millora d’aquest món, per què els hi havíem de retre homenatge.
El que sabia escriure, a obituaris, artesans qualificats, orfebres de categoria. Condició imprescindible, mai malparlar i evitar també la hipèrbole, l’hagiografia del traspassat. S’havia de guardar les formes en el redactat i vestir-lo amb elegància, sobrietat. Fer-li el vestit a mida de bon sastre que havia d’acompanyar el record dels encuriosits lectors.
Apa, fins aquí la descripció. Ara, tombem a la crua realitat d'un altre aspecte convertit avui en anacronisme. L'obituari tal com l'enteníem i el respectàvem, també ha traspassat, a fer punyetes la contenció, el savoir faire i aquesta regla bàsica de callar si no tenies res de bo a dir, com aconsella l'educació compartida dels nord-americans. En sec, papers trastocats per gentilesa irreflexiva de les xarxes socials i la seva irrefrenable tendència a què el més inútil solti el que porti al pap amb ganes d'estripar-ho tot.
Els codis de les necrològiques han saltat pels aires. A la premsa convencional diríem que encara es guarden certes formes. Total, ja que el periodisme imprès perllonga com pot la seva irremeiable crisi, la tendència sembla que no afecti els textos escrits. Però si vas més enllà, s'ha obert un camp de batalla que Déu n'hi do. Aprofitant la mort d'aquest i l'altre, el personal desembeina espases ben esmolades disposats a passar comptes públics com si els hi anés la vida posant a parir la biografia abans enaltida. En les últimes setmanes n'hem vist unes quantes d'aquestes, dedicades a diversos personatges més o menys familiars.
En la mort d’algunes patums nostrades, estalviarem el detall d’esmentar identitats, el personal s’ha permès unes discutibles llicències de revenja, recordant-los passatges vitals que als denunciants de torn els semblaven funestos, exposats amb una mala bava realment esfereïdora. Òbviament, aquests galifardeus que no saben com distraure l’existència en tasques positives, aprofiten l’anonimat o els pseudònims per posar la diana del dia a caure d’un ruc, com si es presentessin voluntaris a etzibar el tret de gràcia al que dissentia dels seus postulats.
Si el lector s’ha fixat en el detall que assenyalem, en el canvi radical de tendència que els obituaris comencen a patir, s’haurà adonat que s’aprofita la mort per etzibar tot el que ningú s’atreviria en vida.
Naturalment, ningú mai diria a la cara del personatge el que ara escriu de manera impune a les xarxes socials, però així es deuen pensar que queden igualats, al mateix nivell, com si la seva contribució fos justa, necessària, equilibrada, irrefutable. No semblen adonar-se’n, per contra, que podem prescindir d’ells sense mínima rèmora, convençuts que si la tradició en la matèria dictava uns cànons i unes pautes, senyal que eren les encertades, les que s’ajustaven al moment d’acomiadar algú de manera pública.
Quins temps aquests en els que ja no es guarda ni el respecte degut als intocables obituaris.