Que l’esquerra viu a la lluna de fa anys resulta prou sabut. Que els representants dels partits progressistes van preferir formar part del sistema a partir de diverses evolucions i excuses, també. Si continuem amb les evidències, la seva agenda i les preocupacions dels ciutadans porten camins divergents en allunyament que agafa proporcions siderals. El segle XXI ha plantejat un seguit de reptes de primera categoria per als que no han estat capaços de teixir alternatives i ara, vivim una descarnada resignació. Dies enrere, aprofitant la reelecció de l’eternitzat secretari general de la UGT, algun murri de xarxa social aprofitava la seva imatge puny enlaire substituint el vell lema de «a les barricades» per un altre més punyent que resava «a les mariscades». Segurament, no n’hi ha per fer-ne tanta sang, però la distància entre els sindicats històrics tradicionals i aquesta colla de líders actuals va com d’aquí a Júpiter, no ja en matèria de reivindicacions, sinó de simple substància. Ni ells són ja el que eren en aquest món ple de paradoxes.
Després es queixaran que l’extrema dreta els hi menja terreny i es dedicaran a fer soflames sobre la democràcia i el progressisme, grans conceptes dels quals ningú menja. Les patates calentes no s’afronten mai de la vida. Tampoc no es refreden i continuen allà, pendents de solució. N’hi ha per a tots els gustos i posicions ideològiques. Agafem, per esmentar només un exemple, la situació demogràfica viscuda en aquest país des del 1950, una realitat que gairebé ningú coneix i de la que encara se’n parla menys, no fos cas que obríssim la caixa dels trons i s’organitzés un daltabaix. Resulta que en les darreres set dècades de fluxos migratoris, la mitjana d’augment de població als països europeus ha superat el 23%, mentre que a l’estat espanyol s’estableix en un formidable 68%. Situant el focus a Catalunya, aquest salt ultrapassa el 134%.
Ens hem transformat gràcies a un salt prodigiós digne de Jocs Olímpics des dels tres milions i mig escassos d’habitants el 1950, just abans de les migracions franquistes, als 8.134.000 quan començàvem aquesta dècada. Res no passa per casualitat i no cal que preguntem als nostres representants polítics quina intenció amaga aquest fenomen, si ha brollat de manera espontània o si obeeix a algun fosc disseny que busca un objectiu evident a causa de tan singular metamorfosi. Una pèrdua dràstica d’identitat, posem per exemple. Si l’esquerra, en general, no té resposta més enllà de les soflames demagògiques per quedar bé, tampoc no confiem que els socialistes, nous inquilins d’aquesta Generalitat envernissada de grisa gestoria, donin alguna explicació al fenomen. Al cap i a la fi, fa dècades que es diuen republicans i laics mentre sostenen com a pilars monarquia i església. Ells, a la seva i la resta, a patir les conseqüències d’estadístiques com la descrita, mentre les campanyes oficials ens parlen de les bondats del mestissatge, de l’acolliment de tots aquells que vulguin venir malgrat que no els puguem atendre en condicions i tantes altres contradiccions que queden força malament si les assenyales amb el dit. D’entrada, et poden dir el nom del porc i acusar de qualsevol tendència totalitària per poc que reclamis un xic de coherència enmig de tot aquest desgavell ideològic.
Repassem de pas els problemes identitaris des que s’engegà la repressió del 155, que encara viu ben present. Junts no sap com fer-s’ho per a desempallegar-se d’aquella conversió a l’independentisme i sospira per un retorn als temps de la vella Convergència, peix al cove i recuperar les engrunes de l’espoli fiscal. Si mirem Esquerra, la novetat consisteix a perllongar el messianisme il·luminat del seu cap de files després del terrabastall sofert i no cal ser expert en política per augurar-los un futur ben galdós. Tots plegats van ben perduts mentre s’acumulen els problemes a resoldre mentre ningú gosa tocar-los, no fos cas que perdin vots, l’únic que realment interessa. De fa temps, en la nostra política aplica allò de qui dia passa, any empeny.