Fernando García-Ramos, el futbolista arrelat a casa per a gaudi dels qui l’apreciem

Escrit quedi per aquells fanàtics que no saben res de la història del club que diuen estimar. Gràcies a la memòria, a tants i tants que ens precediren, hem arribat a ser com som, més enllà de la dèria per observar-se contínuament el melic en rigorós present, tal com caracteritza al món del futbol. Setmanes enrere ens trasbalsava el traspàs de José Luis Guerra, exjugador i entrenador del Nàstic. Un lliure, segons definició de fa mig segle, que liderava la defensa amb elegància i bona praxi, dels millors en el seu lloc al cantó d’un altre fruit dels 70, Laguna, aleshores cedit pel Barça. Com sempre passa amb els vells jugadors, no vam tenir mai ocasió d’agrair-li els esforços, la representació, el bon paper realitzat amb la samarreta compartida i ens sembla una eterna injustícia que ens en recordem de virtuts i bondats quan ja no hi ha remei, ni podem interactuar.

El Nàstic sempre ha gaudit de futbolistes vinguts de fora que han acabat arrelant a la nostra terra, convençuts d’haver trobat el seu lloc a la nostra vora. Per associació d’idees amb Guerra, ens ha vingut al cap Fernando García-Ramos. Tornem-hi, per a desconeixedors, Fernando venia del Madrid, ros i menut, tot tècnica i picardia sobre el camp quan cada any esperàvem l’ascens amb candeletes i no abandonàvem la maleïda Tercera ni a fums de sabatot. D’infant, quan sentia el camp de l’avinguda de Catalunya com la meva segona casa, la seva arribada va constituir un punt i a cap. Si reviseu bases de dades, figura en la plantilla blanca que va guanyar la sisena Copa d’Europa l’any 66 malgrat que una constel·lació de figures li barrés el pas. Arribat a Tarragona, quedà situat entre dos mites com ‘Cinto’ López i Valero Serer, compartint vestidor amb un altre ros exquisit, de cognom Parisi.

El vaig admirar com a seguidor i anys després, vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de gimnàstica al Seminari. Encara recordo alguna anècdota que em fa brollar el somriure perquè Fernando, malgrat nàixer a Huelva, era un castís de tòpic, un tipus de broma intel·ligent i punyent, viva i deliciosa. Ja veieu, doncs, dècades han passat sense agrair-li l’exemple, la bonhomia, l’aposta vital per a convertir-se en un dels nostres i fer-nos millors amb la seva companyia. Sempre m’ha encantat que Fernando decidís arrelar a Tarragona i m’he decidit, malgrat que deplori escriure en primera persona, a tirar endavant aquest text com a símbol i recordatori de tots aquells que ens han fet, venint de lluny, la vida millor i més plena amb la seva presència.

Dissortadament, deu ser discutible llei de vida, mai no recordem prou, ni mantenim el contacte, amb aquella munió de personatges que és impossible oblidar per haver deixat empremta a la nostra ànima, enriquint-la i alegrant-la. Si penso en el mateix Nàstic que millor vaig conèixer, resulta assignatura pendent agrair gent com Bañeras, Cunillera, Amigó o Filgueira la seva manera de ser, senzilla, humana i propera. Com la de tanta altra gent que, en la vida de cadascú, s’ha fet un raconet especial, entranyable, i mai no acostuma a sortir als diaris en una recreació dels detalls excelsos sentits en primera persona.

Imagino i espero que algú, avui, li comenti al Fernando que un tarragoní en deute ha escrit quatre línies al Diari dedicades al seu ja mig segle llarg entre nosaltres. Segur que ell ho rebrà amb aquell somriure sorneguer, d’etern nen entremaliat que sempre l’ha caracteritzat. Una llàstima, això de la distància, sigui en temps o en espai, que ens impedeix gaudir de la gent apreciada. I per tothom, espero, n’hi ha tants i tants com per emplenar de goig l’existència de cadascú malgrat la rutina diària, sempre tan atabalada, ens impedeixi gaudir-ho a plena voluntat, a felicitat plena. No és el teu aniversari, Fernando, però que sigui per molts anys. Gràcies per tot i merci també per ser un pelacanyes que ha fet les coses tan bé en el seu camp. Has provocat que, en sec, quan vens al cap, ens adonem que gent com tu és la que ens omple el cor gairebé sense ser-ne conscients, sense adonar-nos-en.