Avui dia, tothom té opinió de tot i una via per expressar el que pensa. Se’n diu excés d’informació, una de les xacres del segle XXI. La pulsió de dir la teva vingui o no a tomb genera tal quantitat de bromera que resulta gairebé impossible separar gra de palla, fer-se una idea i una composició de lloc acurades en relació amb qualsevol tema d’actualitat. Tot són emocions i vísceres.
Vingui la reflexió a tomb de l’anomenat ‘cas Olmo’, respectable tempesta en un got d’aigua que confirma certs fenòmens del tot familiars. Primer, que Laporta sempre cau dret i el futur de l’equip blaugrana és fantàstic si no fos pel tarannà autodestructiu del barcelonisme. I segon, a grans trets, que el ‘madridisme sociològic’ existeix, domina el relat i l’escenari i només acota el cap, prou ho sabem per les lliçons d’història, quan el seu anticrist de blaugrana els hi pega un bon calbot sobre la gespa, fet que no succeeix tan sovint com seria desitjable per a la salut democràtica de l’estat, massa acostumat a pintar de blanc o blanquejar, que venen a ser sinònims, l’hegemonia del club que els representa.
Si parlem de blanquejar països de negra conducta, de la vergonya de jugar a Aràbia ja en parlarem en un altre moment, que els diners manen i manaran i per diners se’n van a la fi del món si cal i s’aguanten humiliacions tan denunciables com les patides per les seguidores del Mallorca. De tan menyspreable abús ningú n’ha dit ni ase ni bèstia. O sí, filant prim. Posats a demostrar que no aixecarà el nivell de vol gallinaci dels seus predecessors, el pitjor de cada casa, el nou i condemnat president de la federació es va desfer en elogis cap als amfitrions hores després del succés. Ningú més va badar boca, ningú no va demanar explicacions, ningú no es va posar ferm davant del disbarat. Ans al contrari, se’ls hi va prometre perpetuar in secula seculorum la Supercopa en territori àrab mentre continuïn pagant esplèndidament la festa. Amb episodis així, cada cop som més prop de la rendició incondicional, de reconèixer la victòria de les forces del mal, es disfressin com vulguin i emprin el talonari tant com desitgin.
Molt a la catalana, derrotar el Maligne amb la simbòlica maneta canvia el panorama com la nit del dia. La passivitat del barcelonisme davant dels seus gestors i representants institucionals, prou ho sabem, s’altera segons l’últim marcador. Cinc al Madrid ho fan oblidar tot en un atac col·lectiu d’amnèsia mil cops repetit que hauria de provocar l’interès dels millors investigadors científics, a veure si trauen l’entrellat sobre tan curiós comportament, signe definitori de l’ADN culer. Ja fa anys que la parròquia blaugrana viu instal·lada en un curiós estat de negació, disposada a obviar que la institució es troba en fallida econòmica i amb un monstruós deute que l’hagués escanyat en qualsevol altre sector vital. Llençar la culpa a Madrid sempre resulta el més fàcil i primari perquè, tornem-hi amb la definició d’aquests temps peculiars, ens formem l’opinió sobre qualsevol afer a base de pulsions emocionals i prejudicis, amb el soroll de fons, tòxic persistent, que generen les xarxes socials, on l’indocumentat és qui més crida.
En una situació límit, de final d’època i que amenaça la continuïtat del Barça tal com l’hem conegut durant 125 anys, el barcelonisme ha confiat bous i esquelles a un president messiànic com Laporta. Els ‘ismes’ característics en el que fou ‘més que un club’ no són ja més que una indissimulada batalla pel poder.
El Barça, desenganyem-nos o traguem-nos la bena dels ulls, viu hores tan baixes com el país. Però mentre vagi guanyant al Madrid amb marcadors tan espectaculars, practicarem allò tan català del ‘qui dia passa, any empeny’. Dècades enrere, un periodista va preguntar ‘Laci’ Kubala, mite del barcelonisme, què era el més plaent de guanyar un partit amb el Barça. I l’hongarès va encertar la resposta amb una sentència que perdurarà mentre hi hagi futbol: «Veure la cara dels barcelonistes l’endemà». Ja està, 5-2 i tot s’oblida. Felicitats i fins a la pròxima ensopegada.
