L’any 2011, Enric Grangel encapçalava la llista municipal del PSC a Torredembarra. Van quedar segons, i li va tocar l’oposició amb temps prou per dedicar-se a la seva passió per la història, acreditada per una diplomatura i ben equipada per la seva feina d’oficial de jutjats i, és clar, per la dedicació a la política de deu anys de regidor.
Ara publica la seva quarta novel·la històrica, Torroja, un viatge apassionant a la nostra Edat Mitjana dels temps del comte Ramon Berenguer IV a través de la nissaga que dona títol al llibre, tan vinculada a les contrades que ens envolten que un dels seus membres, Guillem, va ser arquebisbe de Tarragona. Avui tenim un passeig important de la xarxa viària de la capital, recentment renovat, que duu el seu nom.
Del clavegueram tot just estrenat del passeig tarragoní a aquella època d’insalubritats manifestes hi ha mil anys i escaig, l’època de la construcció de Catalunya que tanmateix ara podem reviure seguint la ploma d’Enric Grangel.
Gràcies a la novel·la històrica hem recuperat l’Edat Mitjana. Walter Scott va posar de moda Ricard Cor de Lleó, contemporani de Ramon Berenguer IV, i Els pilars de la terra, de Ken Follet, transcorre pel mateix segle XII. Creuades, templers, sarraïns, monjos, cavallers i escuders, senyors i criats, damisel·les i matriarques... Van transitar per les pàgines de la literatura i després el cine els hi va posar cares d’actors coneguts. Ara, Enric Grangel, a través d’una recerca exhaustiva de dos anys que li ha donat per esmentar cent-vint-i-nou personatges reals, ens trasllada a aquells temps, però en escenaris pròxims.
Enllaç amb solta entre realitat i ficció amb fons tarragoní
Amb ell de cicerone viatgem a l’Edat Mitjana catalana, certament riquíssima d’història i de llegenda, tan vigent que ara mateix commemorem el mil·lenari de Montserrat.
Amb l’afegit que en les nostres coordenades GPS, per a fer una croada contra els infidels no calia creuar el Mediterrani i anar a Terra Santa –però també s’hi desplaça!–, sinó que eren aquí al costat. Grangel narra amb molta traça la gran operació militar d’una mena d’OTAN avant la lettre de catalans, aragonesos, castellans, navarresos i genovesos per ocupar Almeria, fortalesa dels almoràvits d’ Al-Àndalus que va esdevenir un gran centre comercial i una rada de la pirateria que faria les delícies del capità Jack Sparrow.
Precioses imatges gairebé retratades de les més de dues-centes naus genoveses fondejades a Barcelona, primmirades fins als petits detalls i la riquesa del vocabulari, que al final l’autor aplega en un diccionari ad hoc de cent-quatre paraules.
Tres-centes pàgines que donarien per a una sèrie televisiva
Es podria dir que la novel·la, que té tres-centes pàgines, és una suma de contes, que donarien perfectament per a capítols d’una sèrie televisiva, episodis que comencen i acaben però naturalment connectats i sempre amb extraordinàries dosis de morositat narrativa, d’entretenir-se en allò que podria ser prescindible però que explicat per Grangel resulta imprescindible i fa una veritable immersió en l’Edat Mitjana, enllaçant amb solta realitat i ficció. Aquesta és la tònica del llibre, que planteja situacions des del telescopi però, un cop fet el pla de situació dels espais, posa al microscopi tot allò que fa l’acció per activa i per passiva, des dels oficis d’èpoques gremials, a la cuina, els rituals dels casaments, la música, els entrenaments bèl·lics, les tècniques militars de la guerra i, és clar, l’alta política de la negociació i el pacte.
Alta política que Grangel es va trobar sense voler en fer-se càrrec de l’alcaldia de la Torre en un moment de turbulències. No era fàcil governar en aquelles circumstàncies, però se’n va sortir amb la prudència que el moment demanava. El número dotze de la seva llista de 2011, Valeriano Pino, que en aquell moment anava a fer pinya, ara és l’alcalde.
