Com és una guerra? N’hem sentit molt a parlar, tota la vida, però quin és el significat real de la paraula? És una de les preguntes que em feia quan el meu cap anava a mil per hora cap a Ucraïna, just després que hagués esclatat això que en dèiem guerra i que per mi –i imagino que per tota la meva generació– era poc més que una nebulosa fosca i ambigua sota el simple paraigües de ‘dos països que s’enfronten amb armes’. Durant aquells mesos ho vaig poder posar una mica de llum. Descobrir com és el món quan tot el que l’ordena ha saltat pels aires. Ens hi vam acostar, ho vam explicar, però sempre m’ha quedat el cuquet de no haver-ho aconseguit prou. L’espina clavada en forma de constatació que les paraules es quedaven curtes a l’hora de voler utilitzar-les per donar forma a aquella realitat. Veure els límits del nostre llenguatge i adonar-te que està pensat per explicar un món determinat, el nostre món. Però que no serveix quan del que es tracta és de voler transmetre fets, escenes o emocions que – afortunadament– no estan presents a la nostra vida.
‘Civil war’ sí que ho fa
Aconsegueix reproduir imatges i escenes concretes del que hi passa. És el gran triomf d’una de les pel·lícules del moment, l’obra de l’anglès Alex Garland – director i guionista – que ens presenta una distopia situada en un món (no gaire) llunyà on els Estats Units han acabat en una guerra civil on dos bàndols s’enfronten militarment per intentar controlar el país. El film agafa el format clàssic de la road movie i l’adapta situant-lo al surrealisme de la guerra per seguir l’angoixant cursa contrarellotge d’un grup de periodistes que intenten arribar a Washington DC per entrevistar el president del país abans que hi arribin les forces rebels. El guió és pobre, pràcticament inexistent, i aquesta és a la vegada la gràcia del film: que es tracta senzillament d’anar acompanyant els protagonistes al llarg d’un reguitzell d’escenes inconnexes que només tenen un eix comú: que totes elles són situacions que et pots trobar en això que en diem guerra. Versemblants i – com a mínim segons la meva humil experiència – creïbles i reals. Garland simplement te les va posant una darrere l’altra perquè vegis com va apareixent el pitjor dels homes i, a la vegada, també el pitjor dels protagonistes: des de l’addicte a l’adrenalina que t’insufla la guerra, on cada bomba o tiroteig és una dosi d’eufòria directament a la vena, fins a la resignació de qui ja ha presenciat tant dolor que és incapaç de desvestir-se de la cuirassa, passant pel contrast en forma d’il·lusió – convertida en temeritat i inconsciència – de la jove que busca fer-se un lloc en el reporterisme mentre idolatra la imatge idealitzada dels qui ho han fet abans que ella. Tots ells tenen en comú que són el prototip de personatges que conformen aquest noble art d’explicar les guerres i que, massa sovint, acaben tan engolits per elles que o bé s’hi queden atrapats o en retornen, en el millor dels casos, desorientats.
Quan tot es torna imprevisible
Que segurament és la idea que millor ho defineix tot plegat: en un món on els valors i codis socialment compartits han saltat pels aires, ets absolutament incapaç de preveure què passarà ni, sobretot, com reaccionaran els altres en cada moment. Quan tot és absurd, res segueix patrons lògics. I l’angoixa d’aquesta incertesa t’acompanya també com a espectador en aquest trajecte des de Nova York fins a un Washington assetjat que es pot reduir en una de les poques frases de la pel·lícula que se sustenten sobre una certesa: «ells ens volen matar a nosaltres i nosaltres els volem matar a ells».