Afinals dels 90, ETA era el problema més gran que tenia l’Estat espanyol. Si aquells no han passat a la història com els ‘anys del plom’ és únicament perquè, quantitativament, els anteriors havien estat encara pitjors. És prop del tombant de segle, però, quan queden gravats alguns dels noms més simbòlics que conformen el calidoscopi de violència que va ser la guerra basca: Gregorio Ordóñez, Miguel Ángel Blanco, Ortega Lara. I tants altres.
És enmig d’aquell intercanvi constant d’atemptats i detencions, el 10 de març de 1999, que després d’un intercanvi de trets la policia va detenir els dos integrants del Comando Donosti, un dels més actius de l’època. Van caure Kepa Etxebarria i Sergio Polo ‘Lur’. La tercera en discòrdia, Aranzazu Berradre, es va aconseguir escapar. O això va semblar en un primer moment. La realitat, però, és que aquelles detencions, i les que se’n van derivar després, van ser possibles gràcies a ella. No perquè cometés cap descuit o negligència que posés en pista la policia, sinó perquè ella era directament la policia. Aranzazu Berradre era, en realitat, Elena Tejada, l’única dona –reconeguda– que els cossos policials espanyols van aconseguir infiltrar a les profunditats de l’estructura d’ETA.
Aranzazu Berradre era Elena Tejada, l’única dona infiltrada a l’estructura d’ETA
Nascuda a Logronyo, portava 8 anys, des que en tenia 22 i acabava de sortir de l’acadèmia de policia d’Ávila, fent-se passar per una militant més de l’esquerra abertzale. La seva història la recull ara la pel·lícula Infiltrada (dirigida per l’Arantxa Echevarría), la segona estrena més taquillera de l’any, i que eleva aquesta figura fins ara desconeguda pel gran públic a l’alçada d’altres mites de la lluita antiterrorista espanyola com el de Mikel Lejarza, segurament el més conegut i mediàtic de tots (també protagonista de pel·lícula: El Lobo).
Si aneu a veure La Infitrada us trobareu amb un thriller que enganxa, però que perd l’oportunitat d’aportar alguna cosa que vagi una mica més enllà de reiterar una altra vegada les virtuts i els defectes d’altres referents de la temàtica. Un bon document per reviure la tensió d’aquella etapa del conflicte, però que torna a ensopegar amb la incapacitat de sortir dels clixés més clàssics i recurrents a l’hora de simplificar la complexa realitat del que era ETA i els seus militants.
Més treballada és la realitat que aconsegueix construir la Carolina Yuste a l’hora d’encarnar la jove policia durant tot el trajecte de construcció del seu personatge fictici: des dels inicis com a ajudant a la carnisseria del barri donostiarra d’Antiguo, passant per la recerca de l’acceptació de l’entorn abertzale, les hores de barra a l’Herria –a coneguda Herriko Taberna del casc antic de la ciutat–, la violència i la kale borroka i finalment, seguint el curs natural de les aigües del moment, la integració final a l’estructura d’ETA per la via clàssica: la del dia en que algú li fa entrega d’un paperet que porta, implícit, el punt de no retorn.
I l’ètica, on queda?
És el gran dubte darrere cada cas d’infiltració: és legítima? Està justificat el patiment que provoca, que, al cap i a la fi, és l’únic eix real que uneix el que s’infiltra i qui en pateix les conseqüències? No hi ha una resposta científica. La solució a l’equació varia en cada cas i depenent de qui faci el càlcul. Sovint, el motiu exculpatori ha estat que permetia salvar vides. És un argument vàlid pel conflicte basc. També, fins i tot, quan aquesta justificació ha servit per assumir fer més mal que el que es pretenia evitar, com el cas de l’stakeknive, el sobrenom sota el qual l’agent doble britànic Freddie Scappaticci va perpetrar una quinzena de segrestos i assassinats mentre era un agent doble infiltrat a l’IRA.
Un bon document per reviure la tensió del conflicte, però que ensopega amb els clixés clàssics
Però, i a Catalunya? Què justifica casos com els que hem conegut els últims mesos? Policies infiltrats a les cases, les vides i els llits de militants pacífics de moviments socials i polítics legals, on no hi ha morts ni atemptats per evitar. Quin és, aquí, l’argument capaç de sustentar tot aquest patiment.
Al final, tot es redueix a la pregunta que li fa el Luís Tosar a la Carolina Yuste a la pel·lícula: fins on estàs disposada a arribar? Només que aquesta vegada l’hauria de respondre el ministre Marlaska.
