Els que esteu més pendents d’això de les xarxes socials potser recordareu que fa uns mesos es va posar de moda debatre sobre com estava de present en la vostra vida l’antic Imperi romà. Tot plegat venia d’una teoria que professa que els homes heterosexuals de tot el món tenen una fília secreta compartida: pensar de manera recurrent en aquesta època històrica. Una espècie d’obsessió oculta que, tot d’una, va aflorar revelant una fixació col·lectiva sense gaire sentit aparent.
Molt a pesar de la meva tarragonitat, jo he de confessar que si hi ha un moment històric que envaeix de forma recurrent la meva pau mental no és l’antiga Roma, sinó uns temps una mica més venidors: el segle XIV i aquella època gloriosa en què els catalans érem uns éssers sanguinaris i menyspreables que ens passejàvem per la Mediterrània, envoltats de mercenaris i a les ordres de Roger de Flor, arrasant amb tot el que ens trobàvem per davant. Fins al punt que diuen que a Grècia i a Albània encara ara, quan un nen es porta malament i no vol creure, no l’amenacen amb l’home del sac, sinó amb el fet que «vindran els catalans».
És tal l’abismal distància amb la realitat actual que la simple idea que això hagués pogut passar em té fascinat. És el meu Imperi romà. I confesso que m’he quedat una mica més alleugerit al saber que la meva fília també la comparteix, com a mínim, el periodista i historiador, Toni Soler, que aquests dies s’està passejant per les nostres contrades –a proposta de la Federació d’Ateneus de Catalunya– responent a aquesta pregunta: per què, a diferència de llavors, Catalunya no és avui una potència mundial?
Una xerrada –més que un monòleg, però menys que una conferència, com diu ell– en què posa els seus coneixements d’història i dots comunicatius a disposició de traslladar un breu resum de la nostra història a molta gent –la majoria, gran– que, o bé no va tenir l’oportunitat d’anar a l’escola o, si ho va fer, va rebre una formació en aquest aspecte, com a mínim i sent generosos, esbiaixada.
Estem fets de victòries morals
O de derrotes honorables. Que per molt honorables que siguin, no deixen de ser derrotes. És el fil conductor de la nostra història: des del Compromís de Casp fins a la Guerra dels Segadors, continuant per la de Successió, la Civil espanyola i així fins als temps actuals.
Sempre perdent, sempre humiliats però sempre íntegres. Quanta dignitat. Hem preferit tenir raó a tenir poder. Avesats a la indisciplina i la contesta, ens defineix una clara animadversió cap a l’autoritat que ens ha portat a ser el territori amb més revolucions de tota Europa, terra de revoltes i bullangues, pràcticament totes elles violentes (menys la Segona República i el Procés). Un poble històricament «aficionadíssim a tot gènere d’armes, fàcils per la còlera, bregosos i venjatius, dels que sempre s’ha de sospitar», com ja ens va definir al segle XVIII el tal José Patiño, l’home que va enviar Felip V per arrasar amb l’autogovern i tot rastre de la nostra identitat.
Pot ser cosa del caràcter, però tampoc hi ajuda la geografia: som un país mal posat, enmig d’una zona de pas i, per tant, de terra de conquesta contínua. Ens han envaït els fenicis, els grecs, els cartaginesos, els romans, els visigots, els sarraïns, els francs, els castellans, els francesos de Napoleó, les bombes del general Espartero, els feixistes de Franco i ara els turistes i els expats. I a cada bugada hi hem perdut un llençol. Enganyats, traïts i derrotats. I sovint, també no dir-ho, esclaus de les nostres males decisions. I malgrat tot, encara som aquí. Si voleu saber per què, consulteu l’agenda perquè potser el Toni i la seva xerrada passen pel vostre poble. I si no, truqueu i convideu-lo.