Que el català està en situació d’emer-gència ho constatem a cada nou estudi, enquesta o simple passeig pel carrer. El seu ús social està sota mínims, per això criden tant l’atenció històries com les que hem sabut aquesta setmana. Ho denunciaven públicament el Lamine Karr i l’Aziz Faye, dues persones que han immigrat a Catalu-nya els últims anys. Dos representants del 17,2% de persones migrades que formen actualment el nostre país, segons dades de l’Idescat, i també dues de les més de 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el seu ús del català, segons l’última enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat.
Aquest dimarts, el Lamine i l’Aziz es van intentar apuntar a aprendre català. No se’n van sortir. Ni ells, ni la resta de membres del sindicat popular de treballadors ambulants que s’havien trobat per ajudar-se mútuament. Tots ells es volien inscriure a algun dels cursos que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística, però es van trobar amb la web col·lapsada, les oficines saturades (cinc hores de cua, denuncien) i horaris reduïts i incompatibles amb la jornada laboral de la majoria dels mortals. Al tancar les inscripcions, només van aconseguir apuntar-s’hi cinc d’ells, dos dels quals fora de l’horari en què poden assistir-hi. Dels milers que diuen ser. Un autèntic desgavell digne de les entrades d’un concert del Bruce Springsteen o del Concurs de Castells. Com podem salvar el català si hi ha milions de persones que, tot i voler-ho, no poden aprendre’l?
Vincles
L’única que pot garantir que tothom qui vulgui aprendre català pugui fer-ho és l’administració. De la mateixa manera que els ciutadans tenen el dret i el deure d’aprendre la llengua del seu país d’acollida, les institucions –catalanes i espanyoles– tenen l’obligació de garantir-los-ho. Però el principi de realitat ens diu que res més lluny de la realitat: que avui en dia no hi ha prou oferta de cursos de català per cobrir tota la demanda. I que, per tant, més enllà del dret a exigir-ho, continua sent necessari que la societat civil hi posi el seu gra de sorra. És allò que diuen al sud, que tota pedra fa paret, tal com ha estat sempre en aquest país. Des del franquisme fins avui, amb casals i ateneus, centres cívics i voluntaris individuals a tants i tants pobles del país que han dedicat bona part del seu temps a ensenyar la nostra llengua. Aquest és també l’esperit i l’objectiu del projecte Vincles, l’etiqueta sota la qual Òmnium Cultural vol construir una xarxa que posi en contacte gent que vol aprendre amb voluntaris que vulguin ensenyar. No cal experiència prèvia, només –com si fos poc– temps i voluntat. L’entitat ofereix la formació, l’organització i un entorn per fer-ho possible.
Porta d’entrada
Perquè la llengua no ha de ser un obstacle per a la integració, sinó un connector amb la societat. No va només de compartir coneixement, va de teixir comunitat. De donar referents –personals i d’espais compartits– a persones, majoritàriament nouvingudes, que necessiten punts de contacte i de suport amb la comunitat catalanoparlant. Espais que la segregació social, les desigualtats i, per què no dir-ho, el racisme fan que siguin pràcticament inexistents. La llengua és el motor de la nostra nació, la porta d’entrada a la nostra societat. Ensenyar-la i aprendre-la és la millor garantia d’enfortir la cohesió social i el sentiment de pertinença a un projecte col·lectiu. El millor antídot contra el populisme xenòfob és desarmar la seva demagògia complint cadascú amb el seu deure: els uns, ensenyar-la; els altres, aprendre-la.