Andorra és un país estrany. És una anomalia històrica i política. O, com deia un expert austríac als anys setanta, un OJNI. Un Objecte Jurídic No Identificat. El país no va tenir constitució fins al 1993. Els partits polítics i els sindicats van estar il·legalitzats fins llavors. Mai ha entrat en guerra i mai ha tingut exèrcit, tot i que sí una milícia popular armada –el sometent– formada per veïns de menys de 60 anys. Fa temps que no es convoca, però continua vigent i l’any 1986 es va desplegar per controlar les carreteres durant la visita del president francès François Mitterrand. També és l’únic país del món on el català és oficial, i l’únic que tenir una vaca –de fet, dues– a la bandera. Ah! I durant 13 dies del 1917, va tenir un rei d’origen rus. Però això és una història per un altre dia.
El que avui ens ocupa és una altra peculiaritat andorrana: els seus caps d’estat. Per tradició i constitució, els més alts representants d’Andorra són el president de la república francesa i el bisbe d’Urgell. En són coprínceps. El primer, per heretar el títol dels reis de França –a proposta de Napoleó– i els segons, perquè se’ls va atorgar al segle XIII. Això implica que el president Macron és cap d’estat d’un segon país... I que un mossèn de Tivissa tindrà el mateix rang diplomàtic que Biden, Putin, Felip VI o Carles III: ahir Josep-Lluís Serrano va ser escollit bisbe coadjutor d’Urgell. És a dir, successor de l’actual bisbe urgellenc i copríncep d’Andorra.
