Ahir la guerra d’Ucraïna va tornar a colpejar-nos l’estómac. Les imatges de desenes de persones ferides i mortes en l’atac massiu amb míssils russos, segur que van esguerrar més d’un cafè. Una de les salves de projectils va impactar contra un hospital infantil de Kíiv, deixant una vintena de morts. Sanitaris vestits amb bates blanques esquitxades de sang i civils coberts de pols van passar hores buscant supervivents entre les runes. Desolació i mort.
Reconec que ahir potser va ser la primera vegada en un temps llarg que vaig pensar en Ucraïna. Tot i que gairebé cada dia llegeixo i publico sobre el que passa a Tarragona i arreu del món, a vegades em sorprenc ‘oblidant’ un conflicte en marxa. Fins i tot la Guerra de Gaza, que he viscut de prop fuig del meu cap de tant en tant. Com tantes altres atrocitats i tragèdies...
Potser és quelcom que fem de manera inconscient per protegir-nos –tot i que, en el meu cas i amb Gaza, crec que és mig deliberat–, o potser simplement se’ns mengen el dia a dia i les preocupacions, més que legítimes, de la nostra quotidianitat. Però quan em trobo sorprenent-me d’un drama aliè, que en un altre moment em va colpir, penso sovint en Forges, el genial dibuixant d’El País. Acostumava a escriure, en una cantonada de la vinyeta, el següent missatge: «...Y no te olvides de Haití». Potser tots necessitem aquest petit rètol, amb el text que s’escaigui, al cantell de les nostres vides.
