La frase no és meva. Li vaig sentir fa uns dies a l’humorista Òscar Andreu, en un vídeo que voltava per la xarxa. Em va fer gràcia, i trobo que té molta raó: «Som gent de pau, però Crims és líder d’audiència», va dir. Què tenen els successos que tant ens fascinen? Per què no podem apartar la mirada?
Jo mateix –ho reconec– soc un àvid espectador, oient i lector de true crime. Segueixo Crims i Tor; he vist mil documentals a Netflix sobre sectes, assassinats i robatoris; escolto alguns pòdcasts sobre el tema; i de tant en tant llegeixo alguna novel·la policíaca... I, per descomptat, llegeixo reportatges de successos i crònica negra.
El darrer que m’ha tingut atònit el portem avui al Diari: un home que el dia 3 de juny va amenaçar els Mossos amb un bat de beisbol, i cinc dies després va ser detingut per atacar amb un ganivet un vianant i robar a un altre, ahir va causar destrosses a la seva cel·la de la presó de Mas d’Enric i va ferir tres funcionaris. Un perla, vaja. Un tipus que no voldries trobar-te pel carrer. Però, alhora, un personatge hipnòtic.
I per què? Per què ens escarrassem a llegir successos, a veure crims, a seguir les malifetes dels altres? Potser és perquè hi ha alguna cosa dins nostre que també desitja fer mal? O potser perquè ens sorprèn que algú sigui capaç de fer-lo? Vull pensar que és el segon cas. El mal encara ens dol, ens inquieta i ens astora. Per això el mirem.