Sala d’espera. Feia temps que no estava en aquesta planta de la clínica. Estic KO, però mentre espero que em cridin vaig mirant les parets, a dreta i esquerra, a l’espera de trobar recomanacions de salut o algun missatge demanant silenci. Dibuixo un somriure. Em saluda Tintin des de la paret. Les aventures de Tintin, reporter du “petit vingtieme” au pays des soviets. Continuo KO però viatjo a la meva infància. Als còmics, a la diversió. A aquelles històries.
Repasso una mica més: L’etoile mystérieuse. I al seu costat, el sempre inseparable Milou. Després, a l’esquerra, ja no hi ha Tintin, sinó un missatge d’alerta per tenir cura dels nostres objectes de valor. No miro el telèfon. Intento tenir la ment en blanc. Miro la gent. Paro l’orella a alguna convers aliena. Dues dones parlen un idioma que no entenc i arriba un matrimoni fent broma sobre el nom del seu nét.
Ell porta un barret vermell, llampant. Van molt mudats. Ella no es troba bé i està preocupada, però no perd l’humor. Me’ls miro i somric, són divertits. Segueixo KO però, més enllà de petites anècdotes, m’ha alegrat veure Tintin a un centre mèdic. Trenca moltes coses. En positiu. I també em fa pensar en moltes altres coses. També en positiu. Perquè Tintin és la infància –i per a molts, va molt més enllà– de diverses generacions.