La força de la gent

Si fóssim cínics –i Kapuscinski ja ens va dir que els periodistes no ho podíem ser–, podríem pensar que les mostres de solidaritat amb la gent de València són només una manera de fer callar consciències. O que la pulsió per ajudar els altres prové d’un cert egocentrisme o egoisme: per sentir-se bé, o superior, o satisfet amb un mateix... Però és impossible veure els centenars de persones que s’han traslladat a Catarroja, Benetússer, Paiporta o Alfafar, i que s’han deixat calers, temps i esforços per buidar de fang els nostres veïns del sud, i pensar que no és una mostra de generositat genuïna. Ni es pot deixar d’admirar la força i solidaritat que han demostrat els mateixos habitants d’aquestes poblacions. Ni es pot veure l’allau de gent enviant diners i productes de primera necessitat, i pensar que només ho fan per omplir una casella moral al currículum. L’home pot ser un llop per a l’home, com deia Plaute, però també és un ésser empàtic, caritatiu, capaç de l’altruisme més pur i del sacrifici més gran. Existeixen els white saviors, les donacions culpables i la solidaritat egoista; però no són la norma. I no cal marxar gaire lluny per veure-ho. Ahir prop d’un miler de persones van participar en la caminada solidària de la Fundació La Muntanyeta, amb l’objectiu de defensar els drets de les persones afectades de paràlisi cerebral. I podrien haver-se quedat a casa veient la tele i estirats al sofà! Doncs bravo per tots ells.