Durant aquestes festes, he decidit pausar les diverses lectures que tinc entre mans i submergir-me en una obra de teatre que promet encapsular l’essència del Nadal en poc més d’un centenar de pàgines... I que ho fa, a més, de la mà del pare de l’existencialisme ateu modern: Jean-Paul Sartre.
El filòsof francès va escriure Barionà, el fill del tro –publicat aquest Nadal per Albada Editorial, per primer cop en català– mentre era presoner dels nazis, l’any 1940. Al camp de presoners, l’Stalag 12D, el jove Sartre va il·lustrar «millor que ningú», en paraules del teòleg catòlic René Laurentin, el misteri del Nadal. Segons testimonis, desenes dels dos milers de presoners que van veure la representació el 24, 25 i 26 de desembre del 40, van batejar-se al mateix camp de presoners després de veure l’obra. «Segurament tinc talent com a autor dramàtic: he escrit una escena de l’àngel que anuncia als pastors el naixement de Crist que ha deixat tothom sense respiració», deia, en una carta dirigida a la pensadora feminista Simone de Beauvoir, el mateix Sartre, que després renegaria de Barionà i faria el possible per desvincular-se de l’obra.
Com va poder remoure tanta gent un ateu existencialista a través de la història del Déu que es fa home? Pot un filòsof anticristià reflectir millor que ningú el nucli d’aquesta mateixa fe? Tinc ganes de descobrir-ho.
