A la primera nota que sona, ja sents els harmònics. La música pura de les ones que comuniquen la física i la metafísica, i acabes pensant: però si el Dant tocava el piano!
Sira Hernández ha compost i interpretat Tre impressioni sulla Divina Commedia (Sony Classical) després de capbussar-se pels seus versos, que si es llegeixen en italià com ella –de formació molt italiana– els ha llegit, no només es comprenen millor sinó que també s’escolten. El Dant venia dels clàssics, jo gairebé diria que era un clàssic mil anys després i que per això allò era el Renaixement. El primer verb que conjuguen la Ilíada i l’Eneida és «cantar» i no debades al viatge iniciàtic que Dant fa pels novíssims el va acompanyar Virgili. Hi ha música a la lletra de La Divina Comèdia, de manera que quan Sira Hernández la toca al piano, d’alguna manera li està fent la lectura més precisa.
Aquelles dissonàncies que l’harmonia de Schönberg transforma en consonàncies llunyanes. Melodies inspirades, l’administració de les intensitats i els ritmes, el crescendo i el diminuendo, l’acord i l’arpegi, el pacte entre el silenci i el so... Tot plegat, un pou de saviesa artística, transmet l’espiritualitat més profunda que carrega de sentit determinades obres místiques, aquí La Divina Comèdia.
A la primera nota que sona, ja sents els harmònics. La músi-ca pura de les ones que comu-niquen física i metafísica
He llegit aquest capolavoro de la literatura unes quantes vegades, però ara, doncs, en escoltar-li a Sira Hernández, l’he sentida, com vaig sentir sant Juan de la Cruz quan Mompou va transliterar-li la Música callada que també va fer seva Sira Hernández. Amb les tres impressions –infern, purgatori, paradís– de La Divina Comèdia, la compositora pianista vola amb Dant i Virgili, i no és cap metàfora: en el grec original dels evangelis de Lluc i Joan, l’«Esperit» és el Pnéuma, l’aire!
Sembla mentida com una màquina tan immensa com el piano pot treure tanta ànima que, segons Agustí d’Hipona, és «allò que no pesa», la lleugeresa de l’ésser que tothom pensa que es va inventar Kundera. Però, és clar, per treure la metafísica de la física del piano, cal ser pianista, però també cal ser músic: Sira Hernández és totes dues coses en el seu doble vessant de la ciència pura de la composició i la ciència aplicada de la interpretació.
Poques coses més puc dir perquè ja les diu totes Juan Ángel Vela del Campo, un crític excepcional, al comentari del disc. Sobretot, escoltin-lo i trobaran bellesa i pau. I la Glòria!
