Per la meva condició lleidatana, dic tomata. Al Camp de Tarragona impera el terme tomaca. Hi ha d’altres accepcions que recull en un treball Josep-Lluís Carod-Rovira: tomàquet, tomàtec, tomàtic, tomàtiga i domàtiga.
El que a Lleida són tomates de penjar, a Tarragona són tomacons. En definitiva, a l’agost la padrina elaborava la conserva de tomata amb producte de l’hort que conreava el padrí. A mi m’agradava ajudar-lo a plantar les canyes per emparrar les mates. La padrina feia la conserva aprofitant ampolles de cava. Embotia la tomata amb un embut i una canya prima fins a curullar la botella que tapava amb taps de suro ben lligats amb fil d’empalomar.
A l’agost, la padrina feia conserva de tomata. De les moltes maneres d’esmentar aquesta hortalissa empraré la fórmula del català occidental
Després col·locava les ampolles en un calder ple d’aigua i amb foc de llenya enllestia el confit al bany maria. Enyoro la conserva de tomata de la padrina. Afortunadament, podem consolar la pena gràcies al tomatar del doctor Pla. No hi ha manera més plaent de començar el dia que amb un esmorzar de tomates acabades de collir. Hem pogut tornar a verificar que les tomates tenen gust de tomata.
