Sembla que aquella nefasta moda d’escriure a les xarxes socials menjant-se lletres està de capa caiguda. Vull dir que he deixat de rebre missatges amb allò de posar només q per dir «que» o escriure tan sols x per dir «per». Ara el que costa de rebre és una comunicació que no tingui algun emoji. Encara més, moltes comunicacions només consten d’emojis. Estalvia feina. En comptes d’escriure amb totes les lletres «això està molt bé» només cal posar l’emoji del dit polze amunt. Si volem aplaudir algun missatge, tenim l’emoji de picar de mans. Si volem ser més efusius, repetim moltes vegades la mateixa icona.
El terme emoji prové d’una paraula japonesa que vol dir «dibuix». Ho va inventar un japonès i ara hi ha milers d’emojis per tot el món. No negaré l’economia d’esforç comunicador que propicien els emojis, però em sembla que moltes vegades provoquen males interpretacions dels missatges, per exemple, en l’ús del cor a la icona de la cara. Podem rebre un rostre amb un cor a la galta, o una faç amb tres cors al cap, al rostre i al mentó, o un cor a cada ull...
Què vol dir si ens envien un dromedari? Què significa la planta de dos peus negres? I uns ulls astorats? D’altres, en canvi, no ofereixen dubtes, com el signe de victòria amb els dits índex i cor. Tanmateix, recomano no renunciar al llenguatge de la paraula escrita. Els ho diré sense emojis perquè no n’he trobat cap que comuniqui amb absoluta claredat que me’n vaig de vacances de Cap d’Any i que reprendré el Voraviu, si Déu vol i no m’avien, després de Reis.
