L’avís de la Unió Europea perquè tinguem a punt un kit de supervivència amb aliments per resistir durant 72 hores m’ha tret records de la infantesa. Vivia amb els pares, els avis i la tieta en una torre de l’horta de Lleida. Una torre que els familiars i els coneguts anomenaven l’Hort. Hi havia un pou d’aigua, diversos bancals amb tomateres, pebrots, faves i carxofes, pastanagues, patates, cebes, cols, estirabecs (al seu temps) i encara més recapte que no recordo. No faltava la figuera i tres albercoquers enormes que feien ombra a les gallines quan la padrina les aviava perquè espicassessin el terra.
La padrina també tenia conills i alguna conilla que sempre mirava de tenir prenyada gràcies a un conill de la veïna. Vora el galliner hi havia la corralina del tossino. No la vaig veure mai ocupada. Fèiem anar la corralina per jugar a pares i mares. La padrina i la mare feien conserva de tomata fins a rebentar el món. L’oli l’anàvem a comprar amb el pare a Castelldans per a tot l’any. A tocar del galliner hi havia el tuguri de la pinyola i el clafoll per a l’estufa.
Davant dels perills que amenacen la humanitat, entre guerres i desastres naturals, la UE recomana estar previnguts
Si marxava la llum, la tieta treia unes veles beneïdes que a més resguardaven de les tronades. Què he de dir del pa nostre de cada dia si el padrí era forner! Sense saber-ho, havíem inventat l’economia circular i sostenible. A l’Hort es reciclava tot. Els residus anaven al femer. Les aigües brutes abocaven en un pou cec que anomenàvem, sense eufemismes, el pou de la merda. La padrina va morir sense saber-se pionera del kit de la Von der Leyen.
