Lluís Mestres, un home de món
El 10 de març de 1897 és batejat a l’església de sant Joan el primer fill del matrimoni tarragoní format pel serraller de la plaça de la Mitja Lluna Antoni Mestres i Poses, conegut amb el renom de Mascareta, i Isabel Capdevila i Nogués. La branca paterna de la família procedia de Riudecanyes i la materna de Vila-seca. Lluís neix el 4 de març al domicili familiar del carrer d’Apodaca, 26, 4t, 3a i a la pila baptismal rep els noms de Lluís, Maria i Antoni. Prim i escardalenc, fa els primers estudis a la Salle de Tarragona, enginyeria química a l’Escola Industrial de Barcelona i, als 17 anys, a l’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, on obté els coneixements essencials en aquest sector que el duu, als 22 anys, a viatjar per Europa, amb ampliació d’estudis a Lausana (Suïssa), i per Amèrica. Especialitzat en electroquímica del vi, el 1926 coneix les zones vinícoles de Xile i, l’any següent, resideix a la ciutat argentina de Mendoza, capital de la regió vinícola més important del sud del continent i pronuncia conferències científiques en ambdós països.
Cap al 1930, a Tarragona, acut a les tertúlies de cal Segalà i hi fa amistat amb Salvador Maset, membres tots dos del Centre Federal. El 1931 s’estableix a Barcelona, és un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i un dels quinze membres del Comitè Executiu Central elegit en el 1r Congrés Nacional del nou partit (febrer 1932), junt amb Macià, Companys, Gassol, Irla, etc, i es dedica a tasques organitzatives dintre d’ERC, on defensa un catalanisme molt social. Dirigent de la Joventut Federal de Tarragona i secretari de la federació comarcal el febrer de 1933, escriu al seu setmanari Avançada. Aquest any torna a ser elegit per a l’executiva d’ERC i pren part en un gran míting a Tarragona, amb Macià i Companys. I també el 1933, és enviat per la Generalitat als Estats Units per intentar introduir els vins catalans al mercat nord-americà, sobretot a Califòrnia, gràcies al conseller d’Agricultura i Economia Joan Ventosa i Roig, antic company de l’Escola de Viticultura de Vilafranca. Home de món, cosmopolita i de gustos anglosaxons, parlava correctament espanyol, anglès i francès. Liberal i laïcista, el 1936 ingressarà a la maçoneria, a la lògia Humanitat de Barcelona.
Implicat en els Fets d’Octubre de 1934 és empresonat en els vaixells ancorats al port de Tarragona: Cabo Cullera, Andalucía i Manuel Arnó, successivament. Alliberat amb el triomf del Front d’Esquerres de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936, viu llavors a Barcelona, on es casa amb Gabriela Matas Gardelle i continua en les seves activitats fins que la rebel·lió militar i feixista de juliol de 1936 el converteix en un dels dirigents d’ERC amb més autoritat política.
Comissari de la Generalitat
El mateix 19 de juliol, el president Companys el nomena comissari delegat de la Generalitat amb totes les funcions pròpies dels antics presidents de Diputació i governadors civils i, a més, representant màxim del govern català i la seva administració a la demarcació. Mestres té el comandament de la guàrdia civil, dels carrabiners i dels guàrdies d’assalt i presideix el Comitè de Defensa de Tarragona, el Comitè del Front Antifeixista i la Junta d’Obres del Port. El Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre són un territori proper al front de batalla i d’una enorme complexitat, tant política com també militar. És, sens dubte, el comissari de la Generalitat amb més pes polític de Catalunya.
El 21 de juliol pren possessió del càrrec i, des del primer moment, s’imposa com la primera autoritat en tots els àmbits i s’adreça als ciutadans pels micròfons de Ràdio Tarragona, requisada pel govern català, igual que la central telefònica. Conscient de la importància de la informació en temps de guerra, es comunica a diari amb els ciutadans a través de discursos radiofònics que reflecteixen la seva catalanitat i el seu ideari democràtic i s’encara als excessos dels incontrolats que atemoreixen la població els primers dies de la revolta, amb actes vandàlics i criminals, aprofitant el descontrol i la confusió dels primers dies.
Per tal de salvar-los de la destrucció més irracional, posa la catedral, el palau arquebisbal i altres edificis locals sota l’autoritat del govern català, així com les muralles, el pretori, l’amfiteatre i l’arc de Berà, tot emparant també el patrimoni conservat als arxius diocesà, capitular i municipal. Frena tant com pot els atacs contra membres del clergat i elements considerats dretans o desafectes a la Generalitat i al règim republicà. El primer dia de comissari ja manifesta: «és hora de justícia i no de venjances, hora de serenitat i no de nerviosisme, hora d’alta responsabilitat per a tothom» i el 2 d’agost declara que «República i justícia social són mots que inclouen grandesa d’ànima i noblesa de sentiments i són incompatibles amb el pillatge i l’assassinat». D’aquesta manera alça la veu contra els crims i excessos produïts en nom de la revolució, en uns moments convulsos, en ple desori, venjances personals i interessos particulars.
Entre altres, salva la vida del cardenal de Tarragona, F. Vidal i Barraquer, i del bisbe de Tortosa, Félix Bilbao. Facilita l’evacuació de la família del tradicionalista tortosí Joaquim Bau, des de la zona republicana, i fa el mateix amb els tècnics alemanys de la indústria de Flix i tota la colònia d’aquesta nacionalitat, allà establerta. Amb la protecció de milicians armats, n’organitza la logística de sortida amb vehicles fins al port de Tarragona d’on, el 3 d’agost, partiran cap a Gènova amb el vaixell Hermes.
L’experiència de Tarragona s’acaba el 6 de gener de 1937, però el 19 del mateix mes és nomenat comissari de la Generalitat a les sucursals del Banc Exterior d’Espanya a Catalunya i també és membre del Consell General de la Banca Catalana. Entre juliol de 1937 i desembre de 1938 és director general del Crèdit i la Tresoreria i, del desembre de 1938 al gener següent, es fa càrrec de la direcció general del Patrimoni i Rendes. Té el despatx al mateix Palau de la Generalitat i, a les ordres de Josep Tarradellas, és la figura clau de les finances catalanes, juntament amb Carles Martí Feced.
Mèxic, un final tràgic
Travessa a peu la frontera per La Vajol, el 5 de febrer de 1939, amb el president Companys i el lehendakari Agirre. Els primers mesos té residències itinerants, a París, a Nimes, a Prada de Conflent, amb la muller i la filla Anna, nascuda feia ben poc. Va sovint a París a les reunions del SERE (Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles) i d’ERC. L’ocupació alemanya de França complica més encara la situació i treballa a l’estació enològica del Gard. Finalment, el febrer de 1942, embarca sol cap a Mèxic i s’hi estableix a la capital, on treballa d’agent d’assegurances, més tard en el sector químic i passa a viure a Monterrey.
Nacionalitzat mexicà, va sovint als Estats Units per feina. L’enyor de la terra i dels seus es prou gran com perquè, el 1946, retorni a Europa, s’instal·li a la Provença i hi treballi en el sector comercial, fins que, amb la família, se’n van a viure a Prada, prop dels seus amics Pau Casals i Joan Alavedra, però la muller i la filla acaben tornant a Barcelona, el 1948. L’any següent, cridat pel montblanquí Josep Andreu i Abelló, el trobem a Tànger en la fundació del Banc Immobiliari i Comercial del Marroc, tot i que, decebut per l’experiència, el 1951 s’estableix a Monterrey, allunyat de l’acció política, i decideix quedar-s’hi amb caràcter definitiu.
L’any següent treballa en un restaurant, propietat d’un compatriota, Antoni Costa. Sovint, s’escapa algun dia a ca la germana Carme, a Córdoba (Veracruz). La seva muller mor a Barcelona el 1962, mentre ell ha de fer front a problemes importants d’estabilitat econòmica. Malat de càncer, no podent superar la llunyania de la família i de Catalunya, el 1968 es penjarà d’una biga a l’Hotel Balneario México de Tehuacán (Puebla) i serà enterrat a l’estat de Veracruz. La data triada per al suïcidi va ser, amb tota la càrrega simbòlica, el 18 de juliol, un dia que, el 1936, havia canviat, per sempre més, el destí de la seva vida. Lluís Mestres i Capdevila ja no tornà mai més a Tarragona, ni a la Catalunya que deixà el febrer de 1939, però la seva ciutat en perpetua la memòria amb un carrer que en duu el nom, prop de l’hospital Joan XXIII.
Carme va morir a Córdoba el 1998, un any després que el seu marit
Carme Mestres i Capdevila
Carme Mestres i Capdevila neix a Tarragona el 17 juliol de 1907. Batejada a l’església de sant Joan el 21 de juliol per Mn. Enric Giner, li posen els noms de Maria del Carme, Josepa i Clara. Estudia a les monges franceses, fa magisteri a Tarragona i de professora a les escoles nacionals de Ridaura (Garrotxa), de febrer de 1932 fins a l’agost de 1934. El 1932, participa a l’escola d’estiu per a mestres, on coneix el seu futur marit Josep Bargés Barba, professor a Mieres, també a la Garrotxa.
Exerceix la docència a Calafell (Baix Penedès) en el període 1934-1937, juntament amb el marit que hi ha guanyat les oposicions i al Grup Escolar Canigó, de la Generalitat a Barcelona, dirigit per Bargés el curs 1937-1938, amb qui s’havia casat a Tarragona el 20 de juliol de 1933. Depurada pel règim franquista i inhabilitada per a la docència, morta la seva filla petita de set anys l’agost de 1941 i lluny del marit ja exiliat a Mèxic, malgrat que els professors de la Normal tarragonina acorden d’ajudar-la en aquells moments difícils, Carme Mestres decideix de reunir-se amb la parella. Arriba a Mèxic el 13 d’abril de 1942 amb un vaixell procedent de Lisboa, via Jamaica, atapeït de jueus fugitius del nazisme. Allà deixa de fer de mestra, ensenya costura, hi dirigeix un negoci de joieria i regals d’alt nivell i hi neix el seu segon fill, Joan Antoni. El bateig d’aquest va ser el primer fet en català a Mèxic, amb gran satisfacció d’algunes monges catalanes del Sanatorio Español.
El capellà català que bateja el nen era un home de dreta a qui Lluís Mestres i Capdevila, germà de Carme, havia ajudat a sortir del país durant la guerra. El matrimoni Mestres-Bargés visità diversos cops Catalunya, amb estades d’un parell de mesos, durant les quals s’establiren a la que havia estat la casa familiar dels Mestres a Tarragona, des d’on es desplaçaven cap a altres llocs. Carme tornà sola el 1975, abans de la mort del dictador, i es reincorporà a la docència, durant mig any, per a jubilar-se legalment. El setembre de 1976 el seu marit vingué també a Tarragona per regularitzar la situació i hi feu de mestre durant vuit mesos, a l’escola nacional de Torreforta. Carme va morir a Córdoba el 1998, un any després que el seu marit. Ella era la petita de tres germans: el gran era Lluís i Antoni el mitjà, l’únic que no se n’anà a l’exili, el 1939.