El projecte del Hard Rock (HR) no és el que jo definiria com el paradigma d’una inversió productiva objectiu per a la nostra demarcació. Tanmateix, tampoc no entenc, ni trobo raonable, la posició d’aquells que han volgut presentar aquest projecte com un projecte pervers, que condiciona i malmet el futur de l’economia i el turisme al nostre país. No ho comparteixo, perquè un projecte com aquest, per important que sigui, ni condiciona ni configura el present i futur d’un model productiu com el català, o el tarragoní. Voler fer creure això, és infravalorar molt la potencialitat de la nostra economia, o intentar enganyar per motius ideològics partidistes, a la gent. Tampoc puc entendre com un projecte com aquest, que s’ha convertit en una icona ideològica per algunes formacions polítiques, hagi marcat de forma erràtica i inconsistent l’agenda política, econòmica, fins i tot pressupostària durant els darrers temps. Això, sincerament, no ens situa gaire bé, i molt menys transmet una imatge de país i economia seriosa per materialitzar inversions de qualsevol mena. Ens perjudica molt quan els debats polítics o econòmics del país se centren, equivocadament, en projectes com aquest, ens fa petits, transmet una imatge de país feble i sense projecte.
No faré ara un relat de les anades i vingudes d’aquest projecte des de fa més de deu anys. Però si un repàs de com aquest projecte de forma absolutament incomprensible, certament ridícula i infundada, ha condicionat una part de l’agenda política del nostre país durant els darrers mesos. Al mes de març, Catalunya es queda sense pressupost, perquè els comuns, amb l’excusa de HR, rebutgen els pressupostos pactats entre ERC i PSC. Ho fan, malgrat que aquests no preveien ni un euro ni una paraula que afectes el HR, en canvi, els mateixos comuns havien aprovat pressupostos anteriors on sí que es preveien explícitament accions que afectaven el projecte. El govern d’Esquerra en aquell moment defensa la posició i l’acord que havien arribat amb els socialistes, per no aturar el projecte, i de fet així ho van anar explicant a tot el territori. Pocs mesos després, amb el resultat de les eleccions convocades pel fracàs en l’aprovació del pressupost (resulta interessant analitzar els resultats al Camp de Tarragona a la llum de la posició de cada partit en aquest projecte) escoltem per part dels dirigents dels comuns-Sumar, que el HR ja no és una línia vermella per pactar un nou govern.
Vistos els resultats electorals amb una clara victòria del PSC, gran defensor conjuntament amb Junts del projecte, i la flexibilització de la teòricament oposició radical dels comuns, després del seu fort revés electoral, també a la demarcació, es podia pensar que el projecte avançaria. Doncs no, nou gir de guió, quan veiem l’acord d’investidura que presenten el PSC i ERC per fer president Salvador Illa, ens trobem que pacten unes mesures fiscals que en principi, i així ho expliquen, hauria de fer inviable el HR. És a dir, els dos partits que setmanes abans van donar suport al projecte, i van deixar caure els pressupostos per defensar el HR davant el posicionament interessat dels comuns, ara que aquests diuen que ja no és una línia vermella, pacten aturar el projecte que abans havien acordat impulsar. De fet, no és fàcil d’explicar, i menys d’entendre, però aquesta és la realitat. No serà fàcil d’entendre per tots aquells alcaldes i regidors que ens van creure el discurs inicial, i fins i tot van apostar fort i van demanar el vot per alguna d’aquestes formacions. No serà fàcil tampoc d’entendre per molts votants que, malgrat que no considerin aquest projecte la clau de volta de l’economia tarragonina, veien el HR com un complement positiu a l’oferta turística de la zona. I no serà fàcil d’entendre per uns inversors que, després de molts d’anys, comproven com les mateixes formacions polítiques que fins fa dos dies defensaven el projecte, ara pacten teòricament aturar-lo. Tot un despropòsit, perquè més enllà del projecte concret, el missatge que es transmet als inversos internacionals respecte a les condicions per invertir al nostre país és d’inestabilitat, inseguretat i volatilitat.
PD. Veurem si realment els aspectes fiscals pactats són un motiu suficient perquè facin inviable el projecte, perquè si no és així, encara ens quedaria pel·lícula per veure, i alguns haurien de tornar a donar moltes explicacions.