Entre els segles XIX i XX l’espai de l’escola rural era residual i estava controlat per l’Església. Els edificis estaven en mal estat, el professorat era mal remunerat i els recursos materials eren molt pobres. L’analfabetisme a Catalunya era del 45% de la població. Els pilars bàsics descansaven en la família patriarcal, el lligam a la terra i la parròquia. La Mancomunitat va dur a terme una important tasca de modernització lligada a l’Escola Nova. Aquesta va donar resposta als canvis produïts per la industrialització i les noves mentalitats que en van derivar.
En aquest treball s’ha pogut seguir el trajecte del mestre Miquel Riera Perelló a un poblet del Camp de Tarragona l’any 1916. Aquest personatge va néixer a Felanitx (Mallorca) l’any 1881. L’any 1916 va obtenir plaça a la població de l’Argilaga, a 12 km al nord de la ciutat de Tarragona. El seu pas pel Camp de Tarragona va ser molt breu, però la seva activitat va quedar perfectament registrada.
El pas de Miquel Riera Perelló pel Camp de Tarragona va ser molt breu, però la seva activitat va quedar perfectament registrada
En la premsa de l’època es descriu l’Argilaga com un lloc calorós, amb carrers sense asfaltar, amb pols i escassetat d’aigua. La carretera que el travessava estava plena de solcs i per poc que plogués es convertia en un fangar. L’emblanquinat de les cases no era una pràctica corrent i les façanes eren velles. Tot semblava desgastat pel temps. La gent vivia ancorada al marge dels fets que afectaven la província. Els nens i les nenes de la població eren esquerps, feréstecs i escalabrats. Es tiraven pedres els uns als altres, destruïen les plantes que hi havia als parterres, molestaven als visitants, martiritzaven els gossos i els gats i destruïen els nius dels ocells.
Jove, entusiasta i actiu
Amb l’arribada de Miquel Riera al poble aquests comportaments van començar a canviar. Era una persona jove, entusiasta i activa. Va convertir la plaça en una prolongació de l’escola. Va incorporar l’amor per la natura en el seu programa educatiu. Va fer que els seus alumnes respectessin els animals i les plantes. D’un lloc desolat es va passar a un lloc amb molta verdor. Els nens es van tornar dòcils i es van dedicar a l’embelliment del poble. Van deixar de destruir els nius dels ocells i de robar fruita dels arbres. Els arbres que van plantar van servir per transformar el lloc en habitable.
La popularitat d’aquest professor i la seva activitat de millora educativa va portar molta gent a interessar-se’n. Visitants que vivien o estiuejaven a les poblacions veïnes van desplaçar-se al lloc per veure els canvis que s’hi havien produït. Aquest exemple va ser seguit en altres territoris de parla hispana com la segoviana. Es va encoratjar als mestres de Segòvia a imitar el cas d’aquesta població del Camp. Segons la premsa, el cas de l’Argilaga era un consol, s’havia de secundar i calia imitar.
La popularitat d’aquest professor i la seva activitat centrada en la millora educativa va portar molta gent a interessar-se’n
Durant aquests anys es van popularitzar unes celebracions que es coneixien com la Festa de l’Arbre. Les plantades d’arbres actuals tenen el seu origen en el tarragoní Rafael Puig i Valls qui va conèixer la festa de l’Arbor Day als Estats Units. La Festa de l’Arbre tenia diferents punts en comú com la recepció dels assistents, els parlaments de les autoritats, els cants i la música, la plantada d’arbres i el berenar. Entre el 1916 i el 1922 aquestes celebracions es van celebrar a Tarragona més que en cap altra província catalana. El mestre Miquel Riera va obtenir la medalla de l’Associació dels Amics de la Festa de l’Arbre. Se li va concedir per la tasca en defensa de la natura duta a terme a la petita Argilaga.
Miquel Riera va ser el producte del seu temps. Va ser un mestre diferent que va canviar la vida del seu alumnat. L’any 1916 la població no tenia aigua corrent ni electricitat i estava incomunicada. Es va desplaçar a una escola allunyada de la seva població natal i es va haver d’adaptar a la situació del moment. Actualment hi ha un carrer que porta el seu nom a la plaça del barri de sa Indoteria de Palma. Potser d’aquí a uns anys i gràcies a la premsa, podrem anar al cinema a veure El mestre que va convertir un poble en un oasi.
