No devia ser fàcil ser la Jean McConville. Si mai pot ser senzill ser mare de 10 fills, menys encara a la Irlanda del Nord de finals del segle XX. A això afegeix-li fer-ho amb 38 anys, essent vídua i en temps dels Troubles. Els troubles; els ‘problemes’. Sempre intentem trobar paraules que estalviïn haver d’entrar gaire al detall de què és la guerra. Així, si vols, simplement hi pots passar per sobre. Coses que passen. Alguna cosa haurà fet. I així pots anar tirant. Com ho han fet, durant dècades, els seus veïns de Divis Flats, el bloc de pisos de Falls Road, a Belfast, des d’on un dia de desembre de l’any 1972 uns encaputxats se la van endur a la força davant dels seus fills. Coses de la guerra. Aquells homes eren voluntaris de l’IRA. Alguns, de fet, eren els seus propis veïns. Van dir que només complien ordres. Ordres de qui?
Gerry Adams
Amb el permís de Martin McGuinness, Gerry Adams és la cara més coneguda i reconeguda del republicanisme irlandès a I’Ulster. Fins fa quatre dies, i durant més de quatre dècades, ha ocupat els principals càrrecs públics i polítics del Sinn Féin, la branca política de l’esquerra catòlica i pro-irlandesa. Hi ha una gran diferència entre tots dos, entre Adams i McGinness, i és que el primer és un dels principals protagonistes de la sèrie No diguis res, l’adaptació audiovisual del llibre homònim del periodista Patrick Radden Keefe, que s’acaba d’estrenar a la plataforma Disney+. Bé, de fet les diferències són dues, perquè «Gerry Adams sempre ha negat haver sigut membre de l’IRA o haver participat en actes violents vinculats a l’IRA». I ho llegiu així, entre cometes, perquè us ho trobareu idèntic al final de cada capítol de la sèrie.
És la fórmula que han trobat el director, Michael Lennox, i el seu equip per justificar que el carismàtic líder del Sinn Féin no està d’acord amb el que s’hi ensenya. I el que s’hi ensenya no és més que les confessions que la resta de protagonistes –les germanes Dolours i Marian Price, Brendan Hughes i la resta de participants al Projecte Belfast– van fer amb una única condició: que només sortissin a la llum un cop morts. És a dir, ara. Així és com s’arriba a la sèrie que no agradarà a Gerry Adams, com titulava la crítica televisiva Mònica Planas fa uns dies la seva ressenya. És probable que així sigui perquè, primer el llibre i ara la sèrie, posen el focus sobre el seu suposat paper com a líder a l’ombra d’alguns dels episodis més foscos de la història de l’IRA. També el de la desaparició de la Jean McConville.
La pau no la fan els pacifistes
Sinó que l’han de fer els violents. Perquè la pau es basa, bàsicament, en el fet que hi hagi gent que decideixi deixar enrere la violència per abraçar la política. A Irlanda, al País Basc i a qualsevol conflicte del món. Els motius per fer-ho sovint són múltiples i diversos –i això pot incloure també les aspiracions personals, com apunta la sèrie–, però aquí sí que és molt més rellevant el destí que no pas el punt de partida o les raons per emprendre el camí. Per això és pervers intentar deslegitimar una aposta per la pau excusant-se en l’origen violent de l’apostador. És el que fa la sèrie amb Gerry Adams, que després de les declaracions dels seus antics companys va ser detingut i interrogat per, presumptament, haver ordenat la desaparició de la Jean. També absolt. De la condemna judicial, això sí. No de la mediàtica. Si mireu No diguis res constatareu, una vegada més, com la part més dura d’una negociació sempre acaba sent amb els propis.
Actualment dirigeix ‘Els Matins’ de TV3. Abans
havia coordinat i sotsdirigit el Matí de Catalunya
Ràdio durant quatre anys. També ha treballat al
programa ‘Crims’, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor del Departament de
Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
