Hi ha paraules i escenes que van estrictament lligades. Anomenar-ne una implica que el cervell dibuixi automàticament l’altra: Egipte i les piràmides. Koeman i el gol de Wembley. Carrero Blanco i el cotxe volant. Tiananmen i l’home dels tancs. El mateix passa amb Belfast. És impossible pensar en la ciutat i no associar-ho als Troubles: l’IRA, la RUC, presos, enfrontaments, còctels Molotov, trets, bombes i repressió. «Totes les putes històries sobre Belfast comencen així». També aquesta, encara que s’intenti negar la major només pronunciant la primera frase de la pel·lícula.
Després de la guerra
D’això és del que va, en el fons, Kneecap (la podeu veure a Filmin). De com prenen forma aquestes cicatrius en la generació de després de la guerra. La que hereta unes ferides que sovint són encara més profundes que les que provoquen les bales. Començant pel nom, kneecap, que en anglès significa ‘ròtula’, però que a Belfast resulta impossible no relacionar-ho amb el kneecaping, la pràctica habitual de l’IRA de disparar un tret al genoll com a advertència. Especialment aplicada en delators i narcotraficants.
Sort que al nord d’Irlanda les bales ja no perforen genolls, sinó probablement els dos protagonistes de la sèrie, dos camells de baixa escala, els tindrien com un colador. Ara són els mots, els que perforen consciències: «Cada paraula pronunciada en irlandès és una bala disparada per a la llibertat d’Irlanda». Aquesta és la història que explica Kneecap: com d’un moment de rebel·lia individual –negar-se a parlar en anglès en un interrogatori policial– en neix un dels moviments de resistència cultural col·lectiva més importants del que portem de segle. El trajecte de tres joves des de la sala d’interrogatoris a les principals sales de concerts.
La música crea comunitat
És el rerefons d’aquesta barreja entre Trainspotting i 8 mile a la irlandesa. Com un grup de joves aconsegueix, a través de la música, un autoretrat de la joventut del nord d’Irlanda, que combina els problemes de la joventut global –precarietat, rebel·lia, necessitat de bastir una identitat– amb els d’una nació oprimida i el record inesborrable que només es tenen a si mateixos per garantir la supervivència de la seva identitat col·lectiva.
La PAWN Gang a la irlandesa. Un biopic que és creïble, sobretot, perquè és real. Tant com que són els mateixos protagonistes de la història (Móglaí Bap, Mo Chara i DJ Próvai) els que ara assumeixen el rol d’actors a la pel·lícula, amb una naturalitat tan sorprenent que els ha portat a endur-se el premi del públic al festival de Sundance i a estar doblement preseleccionada com a nominada als Oscars, una d’elles com a millor pel·lícula estrangera.
No agradar a ningú
Als unionistes britànics, evidentment, per la seva militància proirlandesa. Però tampoc a molts sectors republicans, perquè la seva rebel·lia no es limita a la denúncia de l’opressió britànica i les reminiscències del conflicte. Això no va amb ells. O sí, però no només. La seva militància és la de la seva normalitat, la d’una joventut desestructurada i hedonista abocada a la música, l’alcohol, les drogues i l’autodestrucció.
La seva revolució ja no es fa amb bombes contra l’exèrcit britànic, sinó d’una forma tan senzilla i trencadora a la vegada, com fer del gaèlic una llengua seductora. Treure-la de la gàbia del folklore i posar-la al centre del tauler de joc. Que deixi de ser un compromís militant per fer allò que senzillament ha de fer una llengua: ser una eina per expressar-se amb normalitat. La llengua construeix històries, i les històries, també aquestes, són les que construeixen nacions.
Actualment dirigeix ‘Els matins’ de TV3. Abans
havia coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya
Ràdio’ durant quatre anys. També ha treballat al
programa ‘Crims’, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor del Departament de
Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
