Tot i que el món tal i com el coneixem els nostres dies ja fa temps que presenta evidents símptomes d’esgotament, el punt de no retorn ha estat la tornada de Donald Trump al capdavant de la principal potència mundial. Només li han fet falta algunes setmanes per fer saltar pels aires tots els cànons de les relacions internacionals. Ha declarat la guerra comercial enemics, socis i simpatitzants. Ha declarat voler annexionar-se Panamà, el Canadà i Groenlàndia. Els seus sequaços - Musk i Rubio - han fet servir la xarxa per esbroncar el ministre d’exteriors de Polònia. Ha compartit un vídeo, creat amb intel·ligència artificial, on se’l veu a ell mateix a una franja de Gaza, ara en runes, reconvertida en la Trump Gaza, un resort turístic buit ja de palestins on ell i els seus amics gaudeixen i s’exhibeixen entre sol i platja. Però res de tot això es pot comparar l moment, probablement inèdit en la història de la diplomàcia internacional, en que ell i el seu vicepresident van humiliar públicament Volodimir Zelenski, fins ara el principal aliat del seu país, durant una visita de màxim nivell al despatx oval.
Hem entrat en una nova era
En el fons, Trump ens està dient això: que ha vingut a fer saltar pels aires l’ordre internacional vigent d’ençà de la II Guerra Mundial i que ha definit la geopolítica de l’època contemporània.
Trump ens està dient que ha vingut a fer saltar pels aires l’ordre internacional vigent
L’era de l’estabilitat com a eix central, del respecte a la integritat política de cada país del món, independentment de quina fos la seva força, de les institucions internacionals legitimades per arbitrar i vetllar perquè tot aquest ecosistema es respectés (especialment les Nacions Unides i totes les seves filials polítiques, econòmiques, socials i judicials). Tot això, que ha estat una realitat durant 80 anys en gran part gràcies als Estats Units, Trump diu que s’ha acabat. El seu món no és el de les Nacions Unides, sinó el de Putin, Xi Jinping i, si m’apures, Netanyahu i Kim Jong Un. Ells són els forts i, per tant, a qui els pertoca definir el tauler de joc. I això és exactament el que li està volent dir a Zelenski en aquella conversa: «tu no tens bones cartes». M’és igual la resta. L’altre és més fort i, per tant, tu has de cedir. La llei de la selva és així.
Europa no té lloc a la taula
Són mers espectadors de l’escena on es decideix el futur d’una guerra que s’està lliurant a tocar de les seves fronteres. Ho decideix Trump i Zelenski acata. De moment, amb una proposta d’alto el foc de 30 dies que Ucraïna no vol en les condicions actuals, però que no té més remei que acceptar, conscient que no té res a pelar sense el suport militar dels Estats Units. Si fa no fa com la Unió Europea, a qui l’arribada de Trump també ha fet aflorar totes les misèries. Perquè la nova era també implica el final de la història d’amor entre Europa i els Estats Units, allò que fa anys que anomenem «occident» i que ja no és més que una etiqueta nostàlgica buida de present.
S’ha trencat l’aliança econòmica, s’ha trencat l’aliança moral i de valors compartits - si més no, mentre l’extrema dreta no governi al vell continent, i potser aviat veurem trencada també l’aliança militar. A dia d’avui, ni tan sols es pot donar per garantida la continuïtat dels Estats Units a l’OTAN. Davant d’aquest escenari, Europa poca cosa més pot fer que intentar recuperar una mica del poder dissuasori que durant tants anys ha supeditat a l’Oncle Sam. I en aquesta nova era, això sembla que només té una traducció: les armes que reclama Von der Leyen o, fins i tot, les nuclears que posa a disposició Emmanuel Macron.
