Ja ho veieu cada dia a tothora: No se’n parla d’altra cosa que de la Copa Amèrica. Arreu brolla un immens orgull per veure el cap i casal del país projectat a la humanitat com a centre d’operacions de la competició més vella del món mundial.
Per continuar en to d’ironia, per si no us heu fixat, des dels altaveus propagandístics de la superioritat, altrament anomenats mitjans de comunicació subvencionats, se’ns ha bombardejat força amb els infinits avantatges que comporta la condició d’amfitrió. D’entrada asseguren des dels telenotícies que aquesta cursa de velers perllongada dos mesos en el calendari, és el tercer esdeveniment més seguit al planeta després dels Jocs Olímpics i el Mundial de Futbol. En conseqüència, tornarà a situar Barcelona al mapa, en concepte ja convertit en un tòpic que porta camí d’amargar-nos l’existència.
El discurs oficial parla de números que amaguen una realitat menys idíl·lica
Esbandir propaganda
Es calcula que dos milions de visitants, molts són, deixaran uns 1.200 milions a la caixa. Bé, cal una precisió. En l’informatiu de la diada inaugural es parlava de dos milions, però la quantitat devia ser considerada baixa pel comissari polític de torn i a l’edició del vespre ja pujaven fins als dos milions i mig, que no es moquen amb mitja màniga quan es tracta d’esbandir propaganda.
Tampoc deu importar gaire, una minúcia, que l’informe dels 1.200 fos encarregat per la mateixa organització a una entitat universitària convidada a bodes si li pagaven per tal encàrrec, un xic exagerat i basat en ves a saber quins paràmetres, possiblement esbatussats amb qualsevol base empírica. També diuen que aquesta setena meravella generarà uns quinze mil llocs de treball, en xifra proporcionada pel lobby turístic català, en envejable estat de forma i un poder polític altament creixent. Com si volguessin netejar consciències, han preguntat què els sembla la novetat a quatre veïns de la Barceloneta, ben repartits entre els queixosos amb llarga llista d’arguments i aquells que, per dir-ho curt i ras, mai disposen de criteri propi i tot els hi va bé.
Aquesta va ser una idea ben rebuda per aquella alcaldessa d’infaust record que es proclamava d’esquerres i no feia ni un escarafall ètic a la dreta més carpetovetònica si li proporcionava l’alcaldia o trobava, fins i tot, un caire social a l’esdeveniment de les veles, patrocinat per Louis Vuitton, marca com sabeu a l’accés de qualsevol butxaca, prodigi de la transversalitat consumista accessible.
El seu successor socialista ha definit amb orgull l’arribada d’aquesta colla de privilegiats elitistes anomenant-la, de cop i tot d’una, esdeveniment accessible, democràtic i acord als valors de la ciutat. D’una urbs, proclamem-ho ja, lliurada en benefici exclusiu d’alguns sectors econòmics. Tan democràtica és la cosa que al Moll de la Marina s’ha instal·lat un edifici per seguir la regata a un mòdic preu que oscil·la entre els 500 i els 1100 euros diaris. De pas, han refet el Port Olímpic a plena satisfacció dels participants, com si l’espai públic es pogués privatitzar a voluntat.
Entre les mil i una afectacions, a fer punyetes enguany la Setmana del Llibre en català, que ha canviat de lloc i dates per no destorbar la voluntat dels senyors propietaris d’escandalosos iots de lluïment. A ells què els hi expliques de com va el món.
La invasió del turisme afavoreix una elit mentre la resta paga les factures derivades
Quants diners públics?
Total, minúcies, que ens hem de queixar de tot. A qui li importa, per exemple, el català, si amb prou feines l’entenen a la nova Barcelona que ells promocionen? Com a cirereta final del despropòsit, ningú ens dirà quants diners públics s’han injectat en aquesta festa per a milionaris en la que servim de teatre. Temps enrere, Carod-Rovira ens va deixar dues perles immortals per a definir situacions similars: Se’ns pixen a sobre i diuen que plou i, la segona, en fórmula retòrica, fins quan ha de durar la broma? Tant se val, ens proclamem feliços de rebre la Copa Amèrica, cofois de certificar la degradació i gentrificació que generen aquestes decisions.
Hem arribat a un punt que preferiríem ser ignorats i desaparèixer del mapamundi a ser referència mundial. Vivíem molt millor abans i ara en som ben conscients.