Temps enrere, Núria Parlon, consellera d’Interior, declarava que «una part important dels delictes els cometen persones sense DNI espanyol». Els eufemismes tan típics dels polítics, que caminen per la realitat de puntetes, com si trepitgessin closques d’ou. No costa res dir les coses pel seu nom. No emprarem els delictes i la seguretat en benefici propi, com fan la dreta i els ultres, ni assegurarem tampoc que el panorama sigui apocalíptic, però potser ha arribat el moment de posar una mica de seny a tot plegat, al desgavell de permetre l’estada a tothom que no mostra un mínim respecte per les regles de joc.
Hi ha una diferència substancial fàcil d’entendre: benvinguts aquells de bona fe que arribin per millorar la seva vida, col·laborar en societat i tinguin desig d’integració al país d’acollida, acceptin drets i deures, i respectin l’estil de vida propi. La resta no mereix tanta mà esquerra, tantes cabòries ni consideracions. Qualsevol amb ulls a la cara és conscient que bona part dels delictes són comesos per persones acabades d’aterrar que no desperten cap solidaritat, ni la compassió que no mostren amb nosaltres.
Resulta curiós que mentre Europa, tan progressista i socialdemòcrata fa quatre dies, es comença a plantejar què fer amb aquells immigrants incapaços d’integrar-se o que volen subvertir els pilars de les societats locals, cas dels musulmans, aquí encara anem amb el lliri a la mà, compadint-nos de l’agressor en lloc de solidaritzar-nos amb les víctimes. Tinc un amic, lletraferit amant de l’ordre i els valors tradicionals, que es posa irònic quan vol explicar un tic molt arrelat en els catalans. Segons ell, som l’única comunitat mundial que, essent una absoluta minoria que no té ni tan sols un estat al darrere, volem arranjar els problemes dels vuit mil milions d’habitants que poblen el planeta. O sigui, que ens creiem que tenim l’obligació de salvar el món quan prou feina tenim amb nosaltres mateixos, les nostres cuites i penes seculars. Fa una pila d’anys, l’escriptor Joan Sales ja avisava que no es tracta de deixar de ser catalans, sinó, simplement, pedestrement, de deixar de comportar-nos com uns imbècils. Una visió antitètica a l’optimisme arrauxat d’aquell impagable Francesc Pujols, convençut que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat pel simple fet de ser-ho, de tan especials com som.
En fi, tornant al que ens ocupa, aquest personal sense DNI espanyol de caràcter multireincident, que actua amb total impunitat perquè les seves malifetes no tenen càstig ni pena com correspondria i trauen un sucós benefici dels errors del sistema, hauria de trobar un aturador definitiu per poc que els jutjats i polítics decidissin actuar com reclama una immensa majoria de la població. O deportació als països d’origen o presó amb compliment de la condemna que toqui. Deixem-nos de mitges tintes i de conductes angelicals que no corresponen al cas.
Aplicar la llei a qui la vulnera, en tots casos i sentits, no hauria de costar tant si, en efecte i com diu el discutible lema, la justícia és igual per a tothom. Ara bé, de vegades arribem a sospitar que aquesta alerta i emprenyada general ja els va bé a aquells que volen provocar un estat d’ànim i uns corrents d’opinió que beneficiïn els seus tèrbols interessos, consistents en erosionar l’adversari polític amb l’objectiu de recuperar el poder. Que també podria ser. I si no, mireu la proliferació desmesurada i les formidables campanyes de propaganda que fan les companyies de seguretat i la composició dels seus consells d’administració. Ja sabem, des de temps immemorials, que jugar amb la por del proïsme com a mecanisme primari de conservació sempre ha procurat uns fantàstics beneficis a qui inverteix en terreny tan fosc i enfangat.
A veure si ens llevem la son de les orelles i apliquem allò de les barbes del veí: quan passa el que passa a països europeus tan referencials com Suècia, potser que ens ho comencem a fer mirar o acabarem prenent mal de veritat amb els barruts delinqüents que, en gran part, no tenen DNI espanyol, ves per on.