Fan més por que una pedregada, així de clar. No ens hauríem d’excusar per veure’ns amb l’ullal retorçat i el pensament ennegrit a causa de l’experiència acumulada, però són ells i les seves aventures els qui ens han endurit la pell. De manera altruista, en reconciliació amb el gènere humà, la gent continua bolcada amb València i el ventall d’iniciatives solidàries és digne d’admirar. Vas al supermercat i et pregunten si vols arrodonir el preu de la compra en benefici dels damnificats. Compres un parell de bolígrafs i la dependenta et suggereix que deixis una petita contribució a favor dels compatriotes afectats. I aquí s’acaba el fons de violins. Sobretot quan vas al banc que sigui, tots es comporten igual, i comproves que et volen tocar la fibra sensible per aconseguir que et gratis la butxaca. Ep, doncs no, només faltaria, que vostès van ser rescatats per l’Estat no fa pas massa amb xifres absolutament demencials i encara és hora que agraeixin el detall. Més de 60.000 milions regalats a canvi de res, de sentir cada trimestre com milloren els beneficis i baten plusmarques anteriors. Ells, que no solten un ral, ens demanen a nosaltres, contribuents, que ingressem diners a les seves institucions. Amb el seu historial, no els hauria d’estranyar gens ni mica que malfiem.
Deixeu-vos estar de la solidaritat de la gent i d’allò tan líric i romàntic consistent en proclamar que «el poble salva el poble». Això de València és únicament, exclusivament, una crisi d’Estat i l’Estat té sentit quan ha de protegir els seus ciutadans i proveir per ells, com és el cas flagrant de les comarques devastades. Per això paguem un munt d’impostos, per això mateix reclamem una gestió coherent amb els postulats democràtics d’eficàcia i transparència.
No ens serveix de res que, setmanes després, encara estiguem així, encara tot vagi tan lent i no vegis per enlloc un desplegament de recuperació digne d’un país que es diu del primer món. Al contrari, la crisi ha servit per veure la gran varietat de bonys i berrugues, d’incompetències i falta de resposta que han patit milers de ciutadans quan més necessitaven protecció, aixopluc, l’empenta que calia per a refer vides destrossades per la dana i, també, no ho oblidem, per la manifesta incapacitat dels seus servidors públics.
I si el lector creu que tot plegat no passa de teoria exposada en les línies anteriors, on arriba el súmmum del disbarat és en la temença gens descartable que ara confessarem: no voldríem, de cap de les maneres, que els mateixos irresponsables siguin ara els qui gestionin la reconstrucció i el ball de milers de milions d’euros en dansa. Només ens faltaria aquesta. Incapaços de reconèixer la seva negligència i de lluir un mínim de decència autocrítica que els conduís a la dimissió de primera hora, ara que els tenim enrocats a la cadira, encara els facilitarem la possibilitat de fer negocis amb amics, coneguts, saludats i gent de la mateixa corda. Especialitat de la casa en el Partit Popular, per si encara hi ha algú que no hagi baixat de la figuera.
No només paguem una barbaritat d’impostos que no llueixen quan la sanitat pública flaqueja i l’educació viu afeblida, sinó que posem els recursos de l’Estat a l’abast dels aprofitats comissionistes que són capaços de traure diners de la desgràcia aliena sense necessitat ni de sentir una mínima rèmora moral. A ells, què els expliques de valors. Però a nosaltres ens volen tocar el cor solidari. Ja n’hi ha prou d’apel·lar a ressorts emocionals tan primaris.
No serem primmirats: faci el que vulgui, doni els diners que li semblin justos i necessaris, comptarà amb el nostre aplaudiment, però què tal si abans ens plantegem les coses de la manera que dicta la lògica i convindria fer en democràcia sana. Quan vam llegir que Mazón ja havia adjudicat el primer contracte de reconstrucció a dit, ens va caure l’ànima als peus.
Després se sorprendran de la desconfiança que pateix la democràcia quan són ells els primers a desacreditar-la, traure-li tot sentit decent amb aquests comportaments execrables.
