Us podria parlar de Juan Trejo (Barcelona, 1970), però és un escriptor prou conegut com per tenir ben clar que Internet us ho oferirà tot. Ara, des que l’he conegut a través de la seva veu, m’apassiona molt més parlar de la seva germana Nela. Nascuda el 4 de setembre de l’any 1958 a Oliva de Mérida (Badajoz), morta el 25 de novembre de 1979 a València i enterrada al cementiri de Collserola, a Barcelona.
Desperta, càlida, apassionada, rebel, inconformista i oberta, la Nela va xocar ben aviat amb l’estructura familiar, un matrimoni extremeny amb 4 fills que havia arribat a la capital buscant nous horitzons i un futur més blau. També va topar amb la rigidesa de l’ensenyament de les acaballes del franquisme i, molt més aviat del que caldria esperar per la seva edat, va entrar de ple en la contracultura, en la geografia física i mental d’aquella Barcelona que, com ella, tenia ganes de veure i de canviar el món. La Nela volia viure, descobrir, aprendre coses noves, gaudir de la llibertat i també estimar i deixar-se estimar, tot i que en aquest camí obert i inexplorat va trobar una funesta i recent descoberta parella, l’heroïna.
La mort de la Nela va representar un sotrac absolut a l’epicentre de la família Trejo, que va descobrir allí mateix que a aquella filla díscola que havia marxat de casa li va robar el somriure i l’alè una droga desconeguda, absoluta i letal. Des d’aleshores, esmentar la Nela i el seu record es van convertir en tabú, en una barreja mal dosificada de tristesa, desesperació, culpabilitat i desconcert i el silenci va acabar esborrant els rastres d’algú que volia el món i que va acabar engolida per ell. Quaranta anys després, Juan Trejo sent la necessitat de recuperar l’esperit de la seva germana, algú potser diria que desenterrar-la, però el seu objectiu era molt més noble, enterrar-la, fer-li justícia a ella i a tota una generació que va descobrir el cavall i va galopar a més velocitat de la que podien suportar. El llibre ho és tot, percepcions, pensaments, accions, llàgrimes, desitjos, absències, pors, neguits, presències, dubtes i és una autèntica i total meravella. Escrit amb una sinceritat i una honestedat brutals, esmolades i tallants, explica el recorregut que va emprendre per omplir 40 anys de silenci amb diferents veus, també amb la veu de Nela que, pàgina a pàgina, paraula a paraula, agafa força i cos i esdevé protagonista absoluta. Ella, com tants altres, va ser víctima d’una època mitificada i volgudament fosca i d’una droga que Juan qualifica ‘de pijos’, per la dificultat que implicava aconseguir-la i per allò que la contracultura sempre ha volgut dissimular, que allí també hi havia classes, la gent de casa bona, que malgrat els entrebancs i en línies generals en va saber sortir, i la gent com la Nela, de classe treballadora, que va poder comprovar en carn pròpia que les il·lusions i els ideals mai són prou bon motor per anar endavant.
Per generació, també vaig viure, de manera menys directa i apassionada que ella, l’esclat de la contracultura. També vaig veure com amics i coneguts queien rendits per l’abraçada de l’heroïna, i coincideixo plenament amb Juan Trejo quan afirma que aquest, més enllà dels lligams familiars, és un problema que ens ha afectat a tots i que no hem sabut tancar com es mereix. Hi hem posat terra i oblit i amb això ja creiem que tot estava bé. El llibre del Juan és alliberador, redemptor, solemne i, sobretot, sincer, poderós, magnètic i epònim. De tot cor, crec que no podeu deixar de llegir Nela 1979. Hi ha un abans i un després. I no és un tòpic.
Confesso sense vergonya que a mesura que anava llegint m’anava enamorant de la Nela, que l’he vist com la germana que no he tingut, que he plorat la seva mort i que, com el Juan, també he desitjat que fos un engany, que hagués sortit d’amagat de l’hospital, que s’hagués buscat una nova identitat i que hagués viscut la vida tal com desitjava, al mil per cent. I quan vaig acabar la lectura vaig anar a la plaça de Sant Felip Neri, potser no amb l’esperança de veure-la asseguda sota la reixa, feliç i somrient però potser sí buscant la seva presència, el seu hàlit, l’aura d’una època en què va ser feliç i gosaria a dir que hi era, que vaig sentir un ventijol, una petita sensació de pau, de confort, que una part de la seva ànima es va quedar allí, somrient a la gent que l’ha estimat, encara que només sigui a través del llibre del seu germà petit.
I amb el permís de Juan Trejo, m’agradaria que la Nela fos també, des d’ara, la meva germana gran per sempre.
Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.
