La caiguda del Gegant Indi. Els danys col·laterals

Patrimoni cultural. Un turista noruec ha danyat greument el Gegant Indi de Reus després d’intentar aixecar-lo sense permís. Els geganters són els mantenidors d’aquest patrimoni únic i senten les ferides com a pròpies

21 noviembre 2024 18:03 | Actualizado a 22 noviembre 2024 07:00
Jordi Cervera
Comparte en:

No sabria explicar ben bé els motius precisos, probablement no n’hi ha cap que es pugui categoritzar de manera precisa, però del seguici popular reusenc més clàssic (un ja té una edat i el grup selecte el formarien els Gegants, els Nans i la Mulassa) sempre he sentit una especial fascinació, sense menystenir-ne mai cap dels altres, és clar, pel Gegant Indi. Des de ben petit m’imposava la seva majestuositat, de fet molt més que la Vitxeta que, no sé si s’ha reconegut mai prou, va ser la primera gran influencer en matèria de moda abans de les xarxes socials. La presència sòlida de l’Indi, unida probablement a la passió per les pel·lícules de ‘l’Oeste’ i als comentaris populars sobre el seu pes i les seves mides superiors a la mitjana dels gegants de l’univers festiu el van convertir en el meu preferit.

No sé si encara es fa, però abans els membres de la colla gegantera ens deixaven entrar a dins dels gegants, de vegades sols, de vegades acompanyats per un geganter, prohibint-nos expressament aixecar-los, cosa que, d’altra banda, probablement no ens hauria passat pel cap, ja sigui per prudència, respecte i educació o estrictament per manca de força. Els temps han canviat, s’han tornat menys reflexius, més imprudents i, sobretot, menys punitius, i això fa que passin coses com la del brètol eixelebrat que va intentar aixecar-lo d’amagat, una gràcia que va acabar amb el gegant molt malferit.

A partir d’aquí, entenc a la perfecció la, en alguns sectors, criticada desolació dels geganters i, no només l’entenc sinó que la comparteixo i la defenso. Ells són els curadors i els mantenidors d’aquest patrimoni únic i, no m’estranya gens que les ferides de l’Indi les sentin com a pròpies, ara bé, aquest fet també porta aparellats uns certs danys col·laterals que no es poden obviar. D’una banda, que gràcies a aquesta cursa en part molt alimentada per les xarxes socials de fer i documentar les coses més estranyes, contravenint normes i fins i tot lleis s’aconsegueixi una massa prou significativa de gent disposada a fer qualsevol bestiesa per aconseguir uns ‘m’agrada’ o senzillament per anar donant via lliure als propis impulsos per poc lògics que siguin. Caldria, doncs, que al responsable dels fets se li apliqués una sanció rigorosa i exemplar (cosa que em temo que no passarà), que se l’escarmentés per sempre i que, a més, pogués servir d’avís a navegants per a evitar que es repeteixi en la mesura del que sigui possible.

I en circumstàncies normals, potser hauria demanat que aquest article es publiqués acompanyat d’una fotografia il·lustrativa que mostrés les destrosses sofertes, però, ves per on, això ens porta al segon dany col·lateral, s’ha decidit ocultar les ferides i impedir que circulin imatges de la trencadissa. No cal ni dir que la intenció primera és força lloable, evitar un patiment innecessari a tots aquells que estimen els Gegants de Reus, però gosaria a dir, i ja sé que tot és discutible, que l’efecte és el contrari. En una època en què la imatge mana, presentar els desperfectes que va patir l’Indi seria quasi com la prova notarial dels fets, mostrar amb llum i taquígrafs els resultats de la bretolada, exposant, d’una banda, com un fet esbojarrat pot acabar malmetent de manera seriosa una peça bàsica del patrimoni cultural i sentimental de la ciutat i, d’altra banda, també seria una forma ben transparent de mostrar les conseqüències reals del succés, assenyalant al culpable amb tota l’evidència dels fets, demostrant que res és gratuït i que tot té una cara b que cal tenir en compte abans de decidir-se a fer qualsevol ‘gansada’, per innòcua que pugui semblar en un primer moment.

I un tercer efecte col·lateral, ja que, com sempre acostuma a passar, acabaran pagant justos per pecadors i de ben segur a partir d’ara acostar-se als gegants, encara que sigui amb la millor de les intencions de món, potser serà una miqueta més complicat que fins ara, ja que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou i ningú es voldrà arriscar a tornar a viure un episodi semblant.

Sigui com sigui només desitjo que la recuperació sigui d’hora curta i que ben aviat el Gegant Indi torni a ballar pels carrers i segueixi despertant en grans i petits aquesta fascinació quasi magnètica.

Comentarios
Multimedia Diari